Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Verdures. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Verdures. Mostrar tots els missatges

dilluns, 20 de gener de 2014

PASTÍS DE CARBASSÓ ALS TRES FORMATGES

Quan penso en un pastís, les meves neurones fan una sinapsi amb els conceptes fotografiar i aplaudir, evidentment també amb somriure i bon menjar! Avui vull parlar-vos de l’acte d’aplaudir, potser l’acte més primitiu de la comunicació no verbal.

Aplaudir és un dels actes més antics de la humanitat, és un acte purament social que  fèiem per advertir als companys de cova de la presència d’animals ferotges o per mostrar aprovació. Per tant és un dels ingredients més antics del desenvolupament social de l’home, és un dels protagonistes de l’inici de l’empatia. A partir d’ara quan veieu una sala plena de gent aplaudint veureu una tribu d’homínids contents, oi?

Actualment s’ha convertit en un acte purament instintiu, us heu fixat mai que els infants és una de les primeres coses que fan quan comencen a riure, les cries de ximpanzés també ho fan. Per què serà?

No tant antigament, a l’imperi romà l’aplaudiment era un acte molt comú en els teatres i actes públics. Existien diferents tipus d’aplaudiment i unes normes socials que marcaven quan i com havien de ser els aplaudiments, hi havia persones que es guanyaven la vida aplaudint (quin esgotament!) eren els claques, persones contractades per el govern per animar els actes públics. L’església va ser aplaudida durant molt segles, durant els rituals de missa s’animava els feligresos a mostrar el seu acord mitjançant aplaudiments. S’estima que fou en el segle V d.C. que això va anar passant de moda fins a extingir-se.

En l’actualitat, els aplaudiments sembla que són un dels millors actes per mostrar felicitat i aprovació, ho fem quan anem de concert, quan cantem la cançó d’aniversari, després d’una ponència en un congrés, quan anem de casament, quan anem a l’auditori i fins i tot quan aterra l’avió! A Xina els amfitrions aplaudeixen als convidats quan entren per la porta. A Amèrica tenen un tipus especial d’aplaudiment, tothom es posa d’acord per començar a aplaudir lentament i anar accelerant fins acabar amb un allau d’aplaudiments brutal.

Però fins i tot, amb els aplaudiments hi ha normes socials. Aplaudir abans que comenci un acte, un concert per exemple, denota admiració per la persona aplaudida. Aplaudir al mig és vist com un acte que mostra poc saber estar, faltat d’etiqueta, per això  el més correcte és aplaudir al final, però tampoc immediatament, perquè llavors és quan podem errar, pensant que l’acte ha acabat i que després no sigui així, és per això que al teatre de Berlín no es pot aplaudir fins que les cortines de l’escenari no s’han tancat! Quina agonia voler aplaudir i haver de reprimir-se!

Hi ha estudis (americans of course!) que diuen que solem esperar 0.8 segons a aplaudir després d’un acte, quan en realitat s’ha calculat que lo més prudent és 2.1 segons. A tall d’anècdota es diu que l’aplaudiment més llarg registrat fou a Viena, en un concert de Plàcido Domingo, el públic va aplaudir durant 80 minuts i el cantant va sortir fins a 101 vegades a l’escenari.

Queda clar que l’aplaudiment és un dels actes més contagiosos, semblantment que el riure!

Un pastís per aplaudir, ràpid, fàcil, bo i sorprenent!
Recepta de la Mireia Carbó, si sou novells als fogons us la recomano té receptes per pujar la moral culinària fàcil i resultones.

És ideal per: Nens, persones que mengen dieta de fàcil mastec, amants dels formatge.
Absteniu-vos: Hipertensos, colesterolèmics i diabètics.

 Ingredients:
-2 carbassó
-6 ous
-100grm. de mató
-40grm de parmesà rallat
-100grm. formatge de cabra (rul·lo)
-1 cullerada de mantega
-Pa rallat

1.Renteu els carbassons, talleu-los a rodanxes fines i saltegeu-los amb mantega en una paella.
2.En una batedora elèctrica (túrmix) batem els ous amb els tres formatges i una mica de sal.
3.Afegim els carbassons amb cura de no trencar-los i ho barregem amb una cullera.
4.Pintem un motlle amb mantega i pa rallat i afegim la massa.
5. Coem al forn a 180ºC amb el forn de baix, durant 30 min. aproximadament.


Dels errors també s’aprèn:
-Acostumem-nos a no pelar els carbassons, la pela ens aporta fibra i color, no oblidem que en “última instància” mengem per nodrir els nostre cos.
-El millor motlle al meu gust és l’allargat, queda molt més bonic un cop desemmotllat.
-Recordeu desemmotllar-lo quan sigui fred així no es trencarà.

dilluns, 21 d’octubre de 2013

TEST DE TOMÀQUETS CIRERA

“To be a fashionable we must brunch!”

Això afirmava la revista anglesa Punch l’any 1894. Es tractava de fer un àpat entre les 11h i les 13h que fos un entremig de l’esmorzar i el dinar, i d’aquesta unió sorgeix el Brunch, del BReakfast i el lUNCH.

Resulta que era molt típic entre la gent de l’alta societat anglesa fer aquest àpat quan arribaven de cacera, per reposar forces després d’una matí d’activitat. Solia fer-se l’aire lliure i constava d’aliments salats i dolços. Els americans gelosos sempre de l’estil dels britànics van adoptar la costum ben ràpid tot i que sovint no arribaven de la cacera ni de fer cap activitat, però tant li feia si era qüestió de ser el fashion del barri, s’havia de portar a terme un brunch amb cacera o sense! I de fet jo crec que sempre hi ha una bona excusa per reunir-se al voltant d’una taula farcida de bon menjar.

Amb els anys el brunch s’ha convertit en l’àpat ideal per aquells que, fruit de les nits de festa, han anat a dormir tard i quan es lleven a quarts de quinze no saben si esmorzar o dinar. Un altre ús molt comú del brunch és el dels empresaris en les seves reunions de negocis, o qualsevol professional en un congrés o unes jornades científiques, abans d’iniciar la reunió ja et donen el timetable (sempre em pregunto per què en aquests esdeveniments les etiquetes són en anglès?) a les 11:30h sovint hi trobes el títol de coffe-break, de coffe en té molt poc, perquè et sorprens quan veus la quantitat de menjar dolç i salat que hi ha. Això sí, sol ser a peu dret, amb un platet a una mà i a l’altra la tassa o la copa, llavors es quan penso en els deus de l’hinduisme que tenen tres o quatre braços per banda, això seria genial en aquests casos!

Tornant al brunch molts estareu pensant que és com el típic esmorzar de forquilla, i no us ho puc negar, la idea és la mateixa, fer una espècie de segon esmorzar que tanca les portes a poder dinar, però  la praxis és molt diferent. L’esmorzar de forquilla consta d’un plat i una taula,  en canvi el brunch engloba més la idea de piscolabis a l’aire lliure i sense forquilla, consta de dolços i salats de begudes calentes i fins i tot de begudes alcohòliques i còctels. El brunch, socialment parlant, és una trobada molt productiva i agradable, reunits per una taula de bons aliments  la conversa neix molt ràpid per tant els llaços socials són molt fàcils.

-El fet d’estar de peu et dóna llibertat de moviments per apropar-te a qui tu vulguis o en cas contrari fugir d’algú. Solen produir-se cercles de conversa que són totalment oberts, si més no, més oberts que una taula amb cadires, per tant és gairebé impossible quedar-se’n al marge.

-La diversitat de menjars fa que estableixis una fàcil conversa: -Has tastat aquelles broquetes? Són boníssimes…

-L’aire lliure confereix aquell estat de plaer i llibertat individual en que és impossible sentir-se fora de lloc ni tampoc aclaparat per la gent. Si el temps acompanya i el sol és un membre més del brunch, la situació pot ser immillorable! De fet diuen que un brunch és la millor manera d’introduir una persona en societat o a la família, és clar que és menys estressant per al nouvingut que asseure’s en una taula on tu ets el nou i tens  desenes de pupiles que et miren i et pregunten a l’hora.

Com us he dit és un costum molt comú als Estats Units, això no tanca les portes a que a tot el món occidental estigui posant-se de moda, com a antropòloga no crec que adoptar costums forans sigui res dolent, més aviat al contrari, crec que fa créixer la cultura i que diu molt a favor nostre. Hi haurà un diumenge per fer un esmorzar de forquilla i un diumenge per a fer un brunch. Molt probablement el nostre brunch no constarà dels famosos ous a la benedictine de Nova York, en canvi de ben segur que hi participaran el cava i el pernil salat. Això sí! Penso que anar a un restaurant a fer un brunch és trencar la màgia del brunch i desvirtuar-lo, no perdeu l’oportunitat d’organitzar-lo vosaltres i fer-lo al aire lliure!

Us animo a fer un brunch, qualsevol excusa és bona! Fa ben poc van fer un brunch amb les companyes de feina, la nostra excusa va ser celebrar tres aniversaris alhora, una oportunitat per reunir-nos fora de l’ambient hospitalari, fora del color blanc i els llums dels fluorescents, gaudint del sol, de la bona companyia, del bon menjar i la bona conversa (us ho confesso vam acabar parlant de feina, ho portem a les venes!). Les mosques van ser les nostres companyes de brunch, però quan un va al camp ha de saber on està i adequar la seva conducta a la situació, ha de passar per alt la presència d’insectes i penso que en aquests moments és quan un demostra la classe que  té! Un migdia immillorable, que recordaré sempre, gràcies lobas!

Us passo una de les receptes que més em va agradar, gairebé és un treball manual…

És ideal per: tothom, un aperitiu molt diferent i baix en greixos.
Absteniu-vos: intolerants a la lactosa.

Ingredients:
-Tomàquets de cirera
-formatge cremós baix en greixos
-Enciam
-Un test petit
-Un paquet de sal
-Broquetes llargues

1.Rentem el test amb aigua i sabó, un cop net i l’emplenem de sal.
2.Clavem les fulles d’enciam al test, simulant una planta.
2.Rentem els tomàquets i els hi fem una creu amb un ganivet a la part de d’alt. (L’oposada a on hi ha la fulla)
3.Amb una cullereta petita farcim el tomàquet de formatge
4.Clavem una broqueta al tomàquet hi ho posem al test.






Dels errors també s’aprèn:
-Com més fred és el formatge millor, més fàcil és la tasca.
-És probable que acabeu tacant tot  el tomàquet de formatge, un cop acabeu el netegeu amb un tovalló de paper i cap problema.
-Podeu embolicar el test amb un paper de cel·lofana o clavar-hi un molinet de vent. 

dijous, 10 d’octubre de 2013

BLEDES ALS TRES COLORS

Moltes vegades he afirmat que la  cultura determina el llenguatge, i per tant el pensament (quan parlem en termes de cognició, llengua i pensament és el mateix) a efectes pràctics significa que, per exemple, si el meu idioma no disposa d’una paraula per descriure diferents estats de l’aigua, senzillament li diré “aigua” i punt,  a diferència dels hopi que tenen una paraula per anomenar aigua moguda i una per aigua estancada però en canvi no tenen mots diferents per a sofà, butaca o puf. En altres aspectes s’assemblen a  nosaltres, només disposem de dos mots pel gènere, mascle o femella, per tant, un tercer gènere és inconcebible (per part de les autoritats). Com alguns pobles no disposen de singular, això demostra la importància del grup,  o com a  Nova Guinea que l’oncle matern i el patern no s’anomenen igual, ja que tenen tasques diferents dins la família, els exemples tendeixen a l’infinit...


Qualsevol antropòleg i més d’un filòsof s’estirarien dels cabells si llegissin la lacònica sentència: La cultura determina el llenguatge!, i em dirien que no n’està totalment d’acord. De seguida els explicaria que va dirigit a un públic estàndard, no expert en antropologia i menys encara en semiòtica.
És per això que em sento en deute d’explicar-vos de manera planera i molt resumida, de què tracta el relativisme lingüístic, tan sols necessitaràs una mica d’atenció i concentració: estic segura que ho entendràs!

Resulta que dins la relativitat lingüística la hipòtesis més sonada és la de Sapir-Whorf (el primer era lingüista i el segon enginyer químic). Fou formulada a la dècada dels 40 a EUA, concretament a la universitat de Yale, on treballava Sapir i estudiava la segona carrera Whorf.  Bàsicament la hipòtesis anuncia:
           
La llengua d’un parlant determina com conceptualitzem la realitat, com  la memoritzem i com la classifiquem. És a dir, la llengua determina fortament el pensament. Entre parlants de diferents llengües poden existir diferències notables alhora de resoldre problemes, això és fruit d’aquest relativisme lingüístic.

La versió més relativista descriu la llengua com una espècie de presó que ens encaixona la realitat segons els paràmetres ja establerts per aquesta. Per tant i tornant a l’exemple dels hopi, aquests mai podran temporitzar el temps en futur, perquè aquest concepte no existeix en la seva llengua.

Podeu suposar que aquesta hipòtesis va tenir certes crítiques per part dels universalistes que creien que la ment humana,  independentment de la cultura, té les mateixes estructures bàsiques de llenguatge, per tant hi ha d’haver uns trets comuns i universals.

Els estudis fets per demostrar aquestes afirmacions es basaven en els colors, en com anomenem els colors segons el llenguatge i en la capacitat d’ aprendre colors nous quan aprenem un idioma nou. L’objecte d’estudi era la conceptualització dels colors mitjançant el llenguatge: quin nom posem als colors, quants colors distingim,... Per exemple, Berlin y Kay van reunir una mostra de parlants de llengües diferents i els van donar 320 targes de colors diferents. Els van demanar que les classifiquessin fent piles del mateix color i que entre les piles escollissin  la targeta que millor representava el color. Amb aquest estudi van arribar a la conclusió que hi havia almenys quatre qüestions universals quan es tractava de posar nom als colors (de l’estil que totes les llengües que tenen un terme per designar el vermell, disposen d’un terme per blanc i un per negre...). Però també van dividir els participants en estadis, essent els estadi I, les societats menys desenvolupades com els Dani, de Papua Nova Guinea, que tan sols  diferenciaven blanc/negre. L’estadi II, els Tiv de Nigèria que usaven gammes de colors i les paraules llum o fosc per determinar la saturació del color. I d’aquesta manera anar avançant estadis fins arribar al estadi VII poblat per les societats europees, àrabs, coreanes... Com podeu observar això fa tuf a evolucionisme, i és fàcilment manipulable per part dels sectors més racistes de la societat. Per tant, la disputa entre relativistes i universalistes estava servida.

Després de mil discussions entre relativistes i universalistes ens adonem que  les coses no sempre són ni blanques ni negres, sinó que entre aquests dos colors hi ha un munt de matisos. Per una banda, els relativistes no poden deixar-ho tot en mans de la cultura, no poden negar que tots som homo sapiens sapiens, per tant, hem de compartir unes estructures mentals que condicionen la manera com conceptualitzem, memoritzem i classifiquem la realitat. Per l’altra, els universalistes no poden passar per alt el paper de la cultura i deixar en mans de la fisiologia neurològica de l’home la determinació semàntica de cada llengua.

M’agrada pensar que existeix una interdependència entre uns i altres i que  com moltes coses a la vida  el punt mig és l’equilibri, és l’assortiment de respostes, el que fa rica la ment humana, per molt que alguns s’entestin en donar una única resposta vàlida a les preguntes.

Ara que ja en saps una mica més, et passo un festival de colors. La verdura més odiada plena de diferents gammes de colors, al gust del consumidor i et deixo escollir com conceptualitzaràs cada color.

És ideal per: TOTHOM, verdura de fulla verda una de les més preuades.
Absteniu-vos: detractors de les bledes. (Heu pensat en donar-li una segona oportunitat?)

Ingredients:
-1 Manat de bledes.
-3 pastanagues.
-1 ceba
-Daus de pernil salat.

1.Rentem i tallem les bledes, les pastanagues i la ceba.
2.En una paella amb poc oli d’oliva coem les bledes amb la tapa de la paella posada, per aconseguir una cocció gairebé al vapor.
3.Quan estan gairebé cuites afegim la pastanaga, la ceba i el pernil.
4.Coem tot junt i servim.



Dels errors també s’aprèn:
-Us animo a comprar les bledes i els espinacs a plaça, la diferència de gust i de qualitat no té color, i a més a més, reactiveu el consum quilòmetre 0 i l’economia del poble.
-No llenço mai les penques (tiges) de les bledes, tenen un alt contingut en fibra.
-La forma com tallem les verdures pot fer que siguin més desitjables i que modifiquin la seva textura. Si talleu la pastanaga amb el pelador de patates, descobrireu una textura molt diferent.
-Si us en sobra, l’endemà podeu fer una truita per llepar-se els dits.

divendres, 6 de setembre de 2013

FLORS DE CARBASSÓ


Avui tinc ganes de parlar de sexe i fins i tot  més que de sexe, em ve de gust reflexionar sobre  sexualitat,  gènere,  pràctiques sexuals i  identitats sexuals. En resum, vull fer una reflexió sobre antropologia de la sexualitat; el sexe pròpiament dit  el deixarem per més endavant...
Permeteu-me primer fer un apunt: les xarxes socials on vivim, la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre entorn ens impregnen d’una manera de pensar i de veure el món concreta. Això ho hem dit mil vegades, un exemple molt suat seria com  a la Sibèria tenen infinitat de paraules relacionades amb la neu i el fred, en canvi, als països plujosos, una bíblia de paraules sinònimes de la pluja. El mateix passa doncs amb el sexe, o millor dit, amb el gènere.

Per gènere entenem bàsicament mascle/femella, és a dir, aquell concepte que descriu el sexe biològic, el necessari per la reproducció, el que  és utilitzat també per animals i plantes, el que apareix en el nostre DNI, a l’historial clínic o al cens poblacional. Per tant a casa nostra només pots ser mascle o femella. Ara bé, quan alguns aixequem la cella i ens preguntem que passa amb les persones que són , i no vull dir pateixen perquè no crec que sigui una malaltia sinó una variant de la normalitat, hermafroditisme (hi ha un ventall de possibilitats, des de la persona que posseeix ambdós òrgans reproductius a  l’hermafroditisme hormonal) o amb les persones que tenen intersexualitat o senzillament que senten un gènere que no coincideix amb el del DNI. A casa nostra això és un problema, i sovint aquestes persones viuen amagant el seu gènere i fins i tot reprimint les seves pràctiques sexuals. Altres societats disposen de tres gèneres!

Més enllà del gènere biològic trobem, la identitat sexual que és el gènere amb el que m’identifico davant la societat, tingui els òrgans que tingui. Per portar a terme aquesta identitat que senten, però que la resta de societat no sap, simulem mitjançant la roba i les conductes pertànyer al altre gènere, a fi de ser tractats socialment amb el gènere amb el que s’identifiquen. Un exemple són els mal anomenats transvestits, antigament eunucs (mascles que davant d’aquesta dicotomia s’amputaven els testicles). No cal dir el caire pejoratiu que té a casa nostra que un mascle simuli mitjançant la roba ser una femella o a l’inrevés. Sortosament,  a altres cultures, aquest col·lectiu està molt ben vist, fins i tot són els encarregats de dur a terme tasques sagrades dins la societat perquè es creu que porten sort.

Altra cosa ben diferent són les pràctiques sexuals, això sovint va acompanyat del rol sexual que tenim. En resum, jo puc ser una femella que alhora de practicar sexe prefereixi fer-ho amb altres femelles (la famosa homosexualitat), o un mascle amb identitat sexual de femella (que vesteix com a femella i vol ser tractat socialment com a tal) que practica sexe amb altres dones. Una persona hermafrodita que posseeix vagina i penis que prefereix mantenir relacions amb mascles. La combinació és infinita, tot i que al DNI només ens permet  ser mascle o femella, i espera que els nostres actes socials i les nostres pràctiques  sexuals estiguin en consonància amb això. És la naturalesa davant  el que la cultura ha desenvolupat i com ens entestem a fer de la biologia l’única manera de veure el món, quan en realitat la humanitat és molt més complexa.

Ja veieu doncs, l’absurda senzillesa d’una femella amb una marcada identitat femenina practicant sexe amb un mascle amb identitat sexual molt masculina. I a partir d’aquí, mil tipus diferents de reproducció (gràcies també a les tècniques de reproducció assistida)i mil tipus diferents de  família. Al meu gust totes igual de vàlides, perquè com una llei pot invalidar els sentiments d’una persona?

Espero haver obert les vostres ments, i encès la guspira del saber. Si sou amants del cinema alternatiu us recomano la pel·lícula XXY, on la protagonista és una persona adolescent hermafrodita que haurà de lluitar contra la dicotomia mascle/femella que li imposa la societat on viu.

La recepta també va pel mateix tema, en aquest cas no hi ha més que mascle i femella, la combinació sempre serà la mateix, però és una romàntica història...
La flor femella serà pol·linitzada per la flor mascle, i parirà un carbassó, morint letalment durant la criança d’aquest. El mascle després de la seva tasca reproductora morirà de vell, potser abans mori depredat per un humà, que en farà un us nutritiu i gastronòmic. 
Tan sols les flors de carbassó mascle són les que consumirem.

És ideal per: Una forma de consumir verdura molt diferent, amb totes les avantatges que té el consum d’aquest tresor de la alimentació.
Absteniu-vos: Persones que patiu colesterol, és una recepta de verdura però arrebossada, ull!

Ingredients:
-Flors de carbassó
-Pernil dolç
-Formatge brie
-pa ratllat
-ou batut

1.Extreiem la tija i el pistil de les flors i netegem  amb abundant aigua
2.Farçim les flors amb un tall de pernil dolç i formatge a l’interior
3.Empanem les flors, passant-les per ou batut i per pa rallat.
4.Fregim en oli ben calent.


Dels errors també s’aprèn:
-De flors de carbassó en podeu trobar al mercat, sinó en veieu sempre en podeu encarregar a alguna pagesa.
-Cal absorbir bé l’oli de fregir-les amb un paper de cuina.
-Recordeu que esteu menjant flors, mastegueu-les a consciència, són un aliment força indigest.
  


dissabte, 20 de juliol de 2013

GASPATXO

Des de l’airoport Indira Gandhi, estic asseguda en una cadira on fàcilment visualitzo la televisió amb l’hora d’embarcament del vol que ens portarà cap a casa i la porta del lavabo. Sóc conscient que, si fa no fa, em quedem unes 11 hores de vol per endavant acompanyada per alguna bactèria intestinal que m’empeny a visitar el bany cada mitja hora aproximadament. 
Després d’haver recorregut a la farmacologia sense èxit, no em queda més que esperar i hidratar-me. Així que la meva ment navega una mica més enllà que el meu cos físic i tancant el ulls faig un viatge astral a casa meva, al meu sofà, a les meves sabatilles i a la pulcritud del meu lavabo, i la idea és brillant…
-Toni, passe’m el mòbil please, ara mateix li envio un sms a la meva mare perquè ens faci un plat de caldo, per quan arribem a casa.
-A val, bona idea!

És una idea una mica esbojarrant tenint present que les temperatures són altes, però és que sóc de cullera, no de guisats: de sopes, de cremes, d’arròs caldós i de gaspatxo. I com més cansada estic més m’agrada un plat de sopa. I no us podeu imaginar l’efecte antibiòtic que va tenir aquell caldo, lògicament la bactèria índia que s’ho passava bé dintre els meus budells, no va sobreviure a una sopa occidental, superant amb escreix l’efecte que tot fortasec i ciprofloxacino m’havia fet amb anterioritat.

Vaig passar una calor de boja menjant la sopa calenta, però era necessari. Vaig recordar-me de l’Índia quan més calor fa més calent veuen el te, perquè creuen que igualant la temperatura exterior amb la del cos no es té tanta sensació de calor. Té un fonament físic important, així que em va semblar una idea intel•ligent, tot i que a occident no l’apliquem.

Recuperadíssima dels mals intestinals he seguit amb normalitat els àpats i les visites al lavabo. Un dia d’aquesta setmana al vespre quan vaig arribar del curs a Girona cansadíssima i amb el cap ple de cabòries sobre els cranis, pelvis i restes òssies analitzades a l’osteoteca de la UdG, obro la porta del pis i en Toni em diu que ha fet gaspatxo, dins meu un allau d’ aplaudiments i fora un gran somriure. Fantàstic! Com a dona de cullera m’encanta el gaspatxo, només tinc un petit problema, difícil de confessar però no impossible: no el ser fer! No tinc aquest do, tampoc el de la pintura, ni el del cant, ni el del ball, doncs menys encara el de fer gaspatxo! Així que és ell qui fa el gaspatxo a casa i, certament, li queda boníssim.

Per mi és un dels plaers gastronòmics de l’estiu juntament amb els gelats i els mojitos. No cal que us en faci bona propaganda ja ho sabeu, alt contingut de vitamines i baix en calories, feu-ne un consum indiscriminat durant els mesos de calor perquè com deia el savi Dr. Marañón:

"sapientísima combinación empírica de todos los simples fundamentales para una buena nutrición"

No cal que diguem que sempre és millor fer-lo a casa i, a més a més, podreu fer-lo al vostre gust, augmentant o disminuint alguns aliments com l’all, el cogombre, els pebrots... Aquesta és una recepta més, de les mils que corren, cadascú que la manipuli al seu gust! Això sí, sinó sou amants de l’all, la ceba ni del cogombre i feu un gaspatxo sense aquests ingredients, sigueu conseqüents amb els vostres actes i no l’anomeneu gaspatxo, sinó suc de tomàquet.

És ideal per: els que no consumiu verdures amb prou quantitat.
Absteniu-vos: persones que patiu acidesa o reflux abdominal, el tomàquet és de mal pair, podeu optar per bullir-lo abans.

Ingredients:
-2 Kg. de tomàquets madurs
-1 cogombre
-1 ceba tendre
-1 pebrot vermell
-2 alls
-1 llesca de pa rodó
-Vinagre
-Oli d’oliva suau
-Sal.

1.Pelem els tomàquets, els triturem i els passem per el col•lador xinès, reservem.
2.En un altre bol triturem el cogombre, prèviament pelat, amb els alls, el pebrot i la ceba. Passem pel col•lador xinès i barregem amb els tomàquets triturats.
3.Mullem la llesca de pa amb vinagre, fins que quedi ben impregnada, triturem, passem pel col•lador xinès i ho barregem tot.
4.Triturem el conjunt i rectifiquem d’oli, vinagre i sal.
5.Serviu-lo ben fred i es pot acompanyar d’una picadeta dels aliments que el componen, juntament amb crostons de pa!


Dels errors també s’aprèn:
-Els tomàquets han d’estar ben madurs, un truc és comprar-los el dia abans i posar-los en una plata fora de la nevera, amb la mateix escalfor de la cuina van madurant.
-És millor treure l’ull de l’all, així no retornarà tant.
-El triturat i col•lat és al gust, penseu que antigament no existien trituradors elèctrics i es feia amb morter.
-L’espessor del gaspatxo es regula amb l’aigua que li podeu incorporar al final, tot depèn si el voleu prendre amb cullera o begut. 

dijous, 16 de maig de 2013

PÈSOLS A LA FLAMENCA


Els pèsols han estat els protagonistes de vàries històries al llarg de la humanitat.
S’han trobat pèsols fossilitzats que daten de 5000 anys a.C. I en l’era moderna van ser el primer aliment enllaunat i el primer aliment que es va congelar.

També és el protagonista d’aquella història que t’explicaven els teus pares quan anaves a dormir: La princesa i el pèsol, un conte amb flaire molt masclista que emmarcava  la cosmovisió d’una nena d’Occident als anys noranta. Forçosament havies de voler ser una princesa, vestir amb les sandàlies de la Xuxa i jugar amb la Barbie. Els nens volien ser futbolistes, jugaven a pressing-catch i, entre partit i partit, canviaven els cromos de bola de drac.

Però de totes les vegades que he gravat a la meva memòria la paraula pèsol, ordenant-la amb categories diferents: categoria conte, categoria truita de pèsols de la mare, categoria pèsols congelats com a tractament de crioteràpia en el postoperatori d’una artroscòpia de genoll..., realment, per mi, els pèsols estan en el calaix mental: Mendel/ biologia /laboratori/ batxillerat.

Durant dos anys de la meva vida, portava el lema “científica al poder” a la ment, i no només això, sinó que havia inscrit aquesta frase delicadament a la meva bata del laboratori, que consistia en una samarreta de l’aniversari de l’institut “tunejada al gust de cada alumne.

Els que avui em coneixeu, sabeu que aquest lema no fa molt per mi, però com diuen a les pel·lícules: tothom té un passat! I de fet aquest passat et configura com a la persona que ets avui, per això sempre penso que no ens n’hem d’avergonyir mai.
Des de  ben petita, el meu somni era cuidar a persones malaltes, i per complir aquest somni calia passar pel sedàs de batxillerat científic i de la salut, (encara avui em pregunto on estar  “la salut” perquè jo no vaig fer cap assignatura que tractés aquest tema!).

Bàsicament era una bateria de fonaments científics que em van deixar K.O. Podem dir que vaig adoptar una visió del món totalment científica, salvant-me del naufragi personal, les assignatures d’Història d’Espanya i Filosofia. D’altra banda cal dir que, si ara sóc una persona força crítica, durant l’adolescència estava instal·lada en la crítica gratuïta i no podia entendre com les companyes del batxillerat humanístic podien passar per el batxillerat sense fer mates. Pensava que quedarien a mitja formació personal, desproveïdes d’un ensenyament importantíssim per a la vida moderna com són les ciències. De ben segur que elles pensaven el mateix de mi: -On va aquesta sense conèixer a fons el cinquecento italià! Doncs anava per on podia, perquè la veritat és que la meva nota estrella en física i química era el 5 (menys sort tenia encara en les mates). En canvi les assignatures comunes com català, castellà, filo i història les aprovava amb un lleuger esforç perquè en el fons, jo sabia que tenia la ment humanística totalment, en canvi havia de fer el batxillerat científic perquè era el bitllet de canvi per estudiar infermeria. Sabent que mai em caldria dominar les derivades per administrar un nolotil per vena, ni el moviment rectilini uniforme per fer un sondatge vesical a un home amb afectacions prostàtiques. Això sí, calia agafar-s’ho bé i trobar el gust allò que es pogués degustar: la biologia era una de les assignatures que encara m’agradaven prou, sobretot quan m’explicaven la història de Darwin i de Mendel.

Mendel i els pèsols llisos i rugosos, el viatge de Darwin en el beagle, tot això em tenia força atrapada. Sabeu que Darwin i Mendel no es van conèixer mai? Si ho haguessin fet hagués estat un gran pas per la ciència, perquè Mendel havia descobert allò que Darwin va haver de deixar en interrogant en els seus escrits perquè desconeixia! Diuen els historiadors que Mendel li enviar una carta a Darwin explicant-li el resultat del seu estudi, però que Darwin no la va llegir per excés de correu postal! Una llàstima, oi? D’altra banda les troballes de Mendel no es van fer famoses fins que aquest va morir, és el preu a pagar per no tenir  padrí, molts cervells prodigiosos i el seu coneixement queden enterrats. En canvi, Darwin tenia un cosí que editava una revista científica i això li va permetre fer públiques les seves troballes.

I cada vegada que cuino pèsols, intento reproduir mentalment les lleis de Mendel sobre els al·lels recessius i dominants, lògicament sense èxit fins que un dia cansada de l’error decideixo entrar a viquipedia i alimentar al meu intel·lecte, i me n’adono que no les tenia tan oblidades, com deia Plató: “Aprendre es recordar!”

Aquest recepta s’anomena popularment ous a la flamenca, però avui li canvio el nom perquè  vull fer protagonistes als pèsols, un aliment molt nutritiu, de temporada i KmO. No cometeu l’error de menjar pèsols congelats a la primavera, al mercat o a la plaça en trobareu per un preu assequible, i si  pregunteu us diran que venen del Maresme. Això sí, us haureu d’entretenir a treure’ls de les baines, segur que trobeu 5 minuts per dedicar-vos-hi.

És ideal per: Aliment ric en proteïnes vegetals, minerals i vitamines. Per tant és molt aconsellat a persones anèmiques, vegetarianes, esportistes, estudiants... I a totes les persones que pateixen astènia primaveral.

Absteniu-vos: Diabètics, ull amb les quantitats, amaguen hidrats de carboni. Si patiu hipertensió o hipercolesterolèmia cal que vigileu com els cuineu. Aquesta recepta no és la més adequada.

Ingredients:
-Un grapat de pèsols (aproximadament uns 80grm un cop són pelats)
-Un grapat de pernil salat tallat a daus
-1 ceba
-4 cullerades de tomàquet triturat en conserva
-2 ous

1. Retirem els pèsols de les baines i els netegem.
2. En una cassola fem coure la ceba tallada ben petita sense que es quedi rossa.
3. Afegim els pèsols i remenem durant tres minuts, per tal que quedin ofegats.
4. Incorporem un got d’aigua freda i  una culleradeta de sucre, tapem la cassola i deixem coure 15 minuts.
5. Afegim el pernil tallat a daus, i deixem coure uns 15 minuts més, segons si els volem més o menys tendres.
6. Afegim el tomàquet triturat i un cop cuit rectifiquem de sal.
7. Disposem els pèsols en cassoletes aptes per el forn, i esclatem un ou al centre.
8. Posem les cassoletes al forn 5 minuts a 180ºC amb el forn a d’alt i a baix.


 Dels errors també s’aprèn:
-El temps de cocció és delicat, volen paciència i atenció.
-Podem variar el pernil salat per cansalada.
-Esclatar l’ou sense que ens rebenti el rovell pot ser complicat, com que jo sóc molt poc destre amb això, primer l’esclato amb un got i després l’afegeixo als pèsols.
-El temps de forn varia segons si us agrada que l’ou quedi més o menys cru.



dijous, 18 d’abril de 2013

CANELONS FREDS DE SALMÓ


Avui em veureu la còfia!
Heu patit mai colesterol? És un mal major al món occidental. Un dia et fas una analítica de rutina i quan vas a buscar el resultat: premi! Tens hipercolesterolèmia o dislipidèmia o un trastorn del metabolisme dels lípids. Són tres maneres de dir-te que el teu valor en sang de colesterol LDL (o popularment batejat com colesterol dolent!) és més alt del que els barems estableixen. 

Tot aquest temps no has notat res, no et fa mal res i estàs ple de salut, podríem dir que malgrat tot estàs totalment asimptomàtic, per tant  no sospitaves  res de res. Segurament el metge o la infermera t’ha omplert el cap de cabòries: -Has de fer dieta baixa en greixos i  exercici físic i d’aquí tres mesos repetirem “el control”! És la forma més benèvola de dir-te que t’extrauran uns deu centímetres cúbics de sang de la vena amb una agulla, mentre una goma t’estrangula el braç i una simpàtica infermera et diu: -una punxadeta!

El colesterol és un lípid imprescindible per el correcte funcionament del cos humà, però quan el trobem de forma excessiva en sang és una anomalia del cos. És silenciosa no té una simptomatologia visible, no ocasiona febre, ni grans, ni dolor, ni vòmits, ni insomni..., però no per això és menys important. És convenient que mantinguem uns nivells adequats de colesterol, ja que en cas contrari, el risc de patir malalties cardiovasculars és més elevat. Aquestes malalties són totes aquelles que afecten al cor i als vasos sanguinis: artèries i venes.

Però el perill de patir una malaltia cardiovascular, va en augment segons amb qui s’ajunta el colesterol: els amics hipertensió, diabetis, obesitat, tabaquisme... No li fan cap bé. Amb això vull dir que si ja patim d’alguna d’aquestes malalties i li anem sumant males companyies, el risc de fer un infart augmenta. Per cada amic, tenim una papereta més perquè ens toqui la nefasta loteria.

Moltes d’aquetes malalties són ineludibles com la diabetis i alguns tipus de hipertensió,  però d’altres són el resultat del nostre dia a dia, per tant, si no volem ser una bomba de rellotgeria, ens hem de cuidar: el tabaquisme, el sedentarisme, l’estrès, les dietes altes en greixos... No són bons companys de viatge.

Menjar bé és fàcil i barat, només calen ganes d’ intentar-ho. No cal tornar-se un gurú de la dieta, a tots ens agrada un dia saltar-nos les normes i de fet d’això es tracta, de canviar certs hàbits per aquells que són més saludables i que aquests canvis no signifiquin un gran esforç per la vida diària perquè sinó -i està comprovat- resulta més fàcil abandonar en el camí.

Un dels hàbits modificables és el consum de peix, gairebé ningú en menja prou. El peix blau és ric en Omega 3, i actualment és una dels millors tractaments nutricionals per reduir el colesterol. El salmó fumat n’és un exemple. És un aliment amb unes qualitats nutricionals excel•lents, a més a més, gaudeix d’un molt bon prestigi culinari. El seu preu sol ser molt raonable i és molt versàtil cosa que ens  permet fer mil receptes diferents.

Amb aquesta recepta tinc una doble intenció: per una banda, la  de donar una solució a tots aquells que penseu que fer dieta i cuidar-se és avorrit i insípid i, per altra banda,  participar en el concurs Monsalmó per a blogs, fet que m’il•lusiona moltíssim!

És ideal per: persones que teniu mals companys de viatge que no us volen cap bé: hipercolesterolèmia, diabetis, hipertensió, sedentarisme...
Absteniu-vos: aquells que voleu perdre pes, encara que l’únic que engreixa d’aquesta recepta són les plaques dels canelons, penso que us ho podeu permetre si a la tarda us bellugueu una mica!

Ingredients
-8 plaques de canelons.
-1 escarola.
-4 llenques de salmó fumat.
-Formatge baix en greixos.
-Un grapat de nous.
-2 palets de cranc.
-1 iogurt desnatat sense edulcorants ni sucre.
-1 cogombre.
-1 all.
-1 llimona.


1.Bullim les plaques del canelons i un cop cuites les deixem reposar uns minuts en un bol amb aigua freda.
2.Tallem a daus el salmó, les nous, els palets de cranc i el formatge, netegem i tallem ben petita l’escarola. Amanim aquest conjunt amb oli d’oliva i sal.
3.Disposem les plaques de salmó en un drap de cuina i les anem  farcint i enrotllant.

La salsa de iogurt per cobrir els canelons:
a)Pelem el cogombre i el ratllem.
b)Ratllem un all ben petit.
c)Ajuntem l’all amb el cogombre i un iogurt desnatat.
d)Per últim, afegim el suc de mitja llimona a la salsa i posem una estona a la nevera.

4.Disposem els canelons en un plat i els cobrim amb la salsa de iogurt.
5.Guarnim amb nous trencades.


Dels errors també s’aprèn:
-Perquè les plaques de canelons surtin bé cal llegir les instruccions del fabricant i fer-ho tal com ens ho indiquen.
-Cal tallar ben petit el farcit dels canelons, especialment l’escarola, perquè quedi tot ben integrat i compacte.
-És possible posar-hi altres salses, però aquesta és totalment sense greixos, per tant, crec que és la més adequada.









dijous, 21 de març de 2013

AMANIDA DE MADUIXES


10h: Finalitza la classe de bodybalance i m’acomiado de la Montse i la Silvia, amb qui  a part de compartir mil guàrdies també compartim estones d’esport. Avui tinc ganes de quelcom més, així que em dirigeixo a la sala de màquines i m’instal•lo a la famosa “el•líptica” que està disposada de cara la paret, davant d’un gran mirall que em permet tenir una visió perfecte del gimnàs. Programo un treball lleuger per vint-i-cinc minuts, tovallola i aigua ben a prop.  No porto música, ni tinc a ningú amb qui conversar, així que em dedico a fer d’antropòloga (és un vici i ho faig sense adonar-me’n). El treball de camp consta d’una observació participant de la sala de màquines d’un humil gimnàs de poble  a les 10:15h del matí d’un dilluns de principis de març del 2013:

A la màquina del meu costat hi ha un home, començo una curiosa lluita interna amb mi mateixa, del tipus: “Em sona i no sé de què”. És un pacient? Treballa a una botiga? Cambrer? -Montes com has pogut fallar!!-. Era l’amo d’un mític bar de Blanes que va tancar (ara es dedica a purgar les llargues nits de bona música i bon beure i a cuidar-se). Se’m dibuixa un petit somriure, acabo d’encaixar una peça en el meu mapa mental!

Darrere meu hi ha una d’aquelles màquines que tot i ser enormes maneja un sol home, és un exemplar d’homo de grans dimensions i entrada edat, amb poca roba al damunt i encara menys cabell al cap. Probablement té una vida, vull dir: una família, una feina de corbata, un gos i una mare que va a veure els diumenges amb els nens; però ara mateix és un home de gimnàs. Darrere sempre el company per ajudar-lo, en cas que li caigui una pesa o hagi de precisar la seva força perquè ha quedat esgotat. Sembla una màquina de tortura medieval, en comptes d’un aparell per exercitar els bíceps, i de fet l’home fa crits, per un segon pateixo per la seva integritat però a l’hora  observo que estar orgullós del treball que fa, el company el ratifica fent-li un toc a l’esquena i un somriure.

Començo a sentir cert esgotament físic i se m’ha desdibuixat la situació totalment: un homo pelut amb una llança a la mà acaba de fer un gran esforç per caçar un  exemplar que  donarà  a la tribu un festival de proteïnes. L’home fa un crit, mentre clava la llança, està esgotat però somriu: –Caram, quin tiberi ens “fotarem”! El seu company de caça el mira orgullós amb un somriure i amb un toc a l’esquena el felicita. Tornen a la cova amb la presa a l’esquena. Allà, les dones no tan sols cuiden les cries sinó que recullen un grapat d’herbes comestibles per acompanyar la caça i tornen del riu carregades d’aigua. Mirant cap a l’horitzó veuen venir els mascles ben carregats d’una pressa a l’esquena, els nens corren a veure com aquells dos homes han aconseguit tant bon dinar!

Sento un soroll tot femení i de cop torno de la cova al gimnàs: un seguit de dones surten del vestuari, han acabat de dutxar-se, pentinar-se, maquillar-se i altres  tècniques de xapa i pintura (el que s’ha de fer per mantenir l’atenció del mascle té un preu molt alt!) entre rialles s’acomiaden fins l’endemà. Els homes de la màquina de tortura medieval se les miren, és una situació que em produeix una vergonya terrible, així que bec un glop d’aigua i intento no captar el comentari que es fan els dos mascles.

Pippppppppp. La meva el•líptica ha dit prou. Cent calories i una bona estona d’observació participant. Un minut per la recuperació, uns estiraments i cap a la dutxa.

Mentre em dutxo penso amb la importància que té moure’s, el treball cardiovascular és importantíssim per a la salut, em convenço que s’ha de fer esport. Abans en comptes d’aixecar una pesa caçàvem o aguantàvem el pes constant d’un nadó al braç, caminàvem llargues distàncies en sòls desiguals per aconseguir aigua, i corríem quan un animal depredador ens perseguia, -ja veus si corríem!-. Molt pocs de nosaltres fem prou despesa calòrica a la feina, com per permetre’ns no fer una estona d’esport.  Molts esteu enganxats a corre pel Passeig de mar (nevi, plogui o faci sol!), altres a fer pàdel, a fer spining, a agafar la bici el cap de setmana o a fer batuka. Altres no li trobem la gràcia a res, i aquí m’incloc jo. Tot i això ens hem de moure, fem-ho per les nostres artèries, per baixar el colesterol, per fer una activitat diferent a l’habitual, per poder comprar quelcom al Decathlon o per l’operació bikini! Això si, entre la vigorèxia i el sedentarisme sempre hem de trobar el punt mitjà, com ens recomanava Aristòtil. I no oblideu que també cal cultivar la ment. Aixequeu la pesa però també la cella!

La meva condició de dona fa que quan arribi el bon temps vulgui perdre pes, no sóc de platja, així que no crec que sigui per posar-me el bikini, sinó alguna cosa inherent en la femella occidental que caldria estudiar, encara que probablement tingui relació amb la frase més famosa de la història: Ja és primavera en el Corte-inglés! Així que, a posar-se les piles!

Una amanida que no cau en els tòpics, baixa en greixos però alta en originalitat. La dedico a la Silvia i la Montse, infermeres incansables!

És ideal per: a TOTHOM. Consumiu fruita i verdura cada dia i tota la que pugueu, és una de les claus de la salut. Les maduixes són de temporada i porten molta quantitat de vitamina C, més que la taronja, però menys que el Kiwi. D’altra banda, barrejant diferents tips de fulla en una amanida intensifiqueu el gust i també les vitamines. Els canonges aporten més vitamina B i C que l’enciam.


Ingredients:
-1 enciam de roure, ruca, canonges...
-5 Maduixes
-Formatge fresc sense greixos
-Nous
-Oli i vinagre balsàmic de Mòdena.

1.Rentem l’enciam i les maduixes.
2.Tallem les maduixes i el formatge a daus o a làmines.
3.Disposem l’enciam en una plata i l’amanim amb oli i sal.
4.Posem al damunt de l’enciam les maduixes, el formatge i les nous.
5.Amanim amb el vinagre de Mòdena.


Dels errors també s’aprèn:
-Les amanides de bossa són les que porten més pesticides, eviteu-les si podeu.
-Podeu substituir el formatge al vostre gust, el de cabra queda impressionant!

dijous, 17 de gener de 2013

LLENTIES AMB VERDURES I PERNIL


Lens culinaris és el nom científic de la llegum més popular de casa nostra. No és casualitat que comenci amb un nom que s’assembla molt a lent, les primeres ulleres que es van inventar van rebre el nom de “llenties de vidre”, ja que la forma còncava de les lents tenia una curiosa semblança amb les llenties.

És un dels aliments més antics de la humanitat. Aquesta lleguminosa data del Neolític i  arriba fins als nostres dies essent la protagonista de moltes taules durant èpoques.

Diu la Bíblia i la Torà que Easú, un dels fills d’ Isaac i Rebeca, va vendre la seva herència al seu germà Jacob per un plat de llenties i arròs. D’aquí la famosa frase: Vendre’s per un plat de llenties!

Fou a l’època romana quan Apià d’Alexandria, un famós historiador que sabia poc de nutrició, fou l’impulsor de les llenties com a àpat funerari, segons el seu discurs animaven els decaiguts i aportaven energia per superar les pèrdues. Avui podríem dir que potser no ajuden en el procés del dol  però, de ben segur que son un àpat  altament energètic i ric en nutrients.

Durant l’edat mitjana va ser el  fons d’armari de les classes més baixes,  una font de proteïnes, precisament a aquells que no tenien un fàcil accés a la proteïna animal. Així les llegums van esdevenir un símbol de  pobresa.

A Itàlia són les  protagonistes de la nit de cap d’any. Per la seva semblança amb les monedes es creu que la quantitat de llenties que un consumeix aquella nit es correspon amb la quantitat de diners que podrà gaudir l’any entrant. 

Les llegums aporten gran quantitat de proteïnes vegetals, és per això que són un aliment recomanat per a vegetarians i  persones amb necessitats altes de proteïnes. És molt habitual trobar-les barrejades amb  arròs, la causa d’aquesta unió és perquè a  les llenties  els hi manca un aminoàcid essencial, la metionina, és a dir, una molècula que serveix per construir  proteïnes que  l’arròs té en gran quantitat. Com si d’un bon matrimoni es tractés, la unió dels dos aliments suma qualitat a cada un dels membres  i al conjunt.

Per tant, el consum de llegums: cigrons, faves, pèsols, fesols, cacauets, soja o  les amigues llenties, són una manera de consumir proteïnes vegetals. Són un grup d’aliments insubstituïbles com a nutrients, econòmiques, ideals com a plat únic i típiques de la dieta mediterrània. A molts països on l’accés a proteïna animal està només reservat a grups amb alt poder adquisitiu, en fan un consum diari per intentar igualar la quantitat de proteïnes, per això les llegums han estat anomenades: “la carn del pobre”.  Però com a sanitària vull fer una crida de la importància del consum de proteïnes animals (carn, peix, ous  i  làctics) que no es poden substituir, en cap cas, per proteïnes vegetals com ara les llegums. Parlem de dos grups d’aliments diferents i insubstituïbles entre ells. Per tant, des de la humiliat, una crida als vegetarians purs, que reconsiderin ser ovolactovegetarians...

És ideal per: Persones que poden patir anèmia ferropènica, diabetis,  dones menstruant, mares d’estrena, vegetarians,  estudiants i  persones restretes de mena.  
Cal assenyalar que el ferro de les llenties no s’absorbeix si no fem ingesta de vitamina C en el mateix àpat, és a dir que podeu fer una amanida de tomàquets per començar o menjar per postra una taronja, un Kiwi, una mandarina o maduixes. La ingesta de làctics bloqueja l’absorció de ferro, per tant oblideu el iogurt, el tallat...

Absteniu-vos: Si voleu perdre pes modereu-ne el consum. Decoreu-vos una amanida amb llenties però no en feu el plat únic del dinar.

A cada casa les fan a la seva manera, en cru o amb sofregit, amb olla a  pressió o amb cassola de fang. Jo us presento la recepta que jo utilitzo. Crec que es tracta d’una recepta força sana, no hi ha rastre de greix animal i, a més a més, és fàcil de portar a la pràctica.  És del  primer llibre de cuina que em van regalar: La cuina et dóna joc, receptes  casolanes molt senzilles, que et permeten fer unes llenties sense ser un crack de la cuina! El firma Mireia Carbó.

-Us veneu per un plat de llenties?

Ingredients
-300g Llenties pardines (no cal remullar-les)
-Daus de pernil salat
-1 branca d’api
-1 porro
-2 pastanagues
-2 tomàquets
-1,5 litres d’aigua mineral
-1 fulla de llorer


1.Rentem les llenties i les reservem.
2.Tallem les verdures (pastanaga,  porro i api) a talls petits i ratllem els tomàquets.
3. Courem les verdures a foc suau en una cassola i afegim  els tomàquets ratllats, fins que quedin ben confitats.
4. Incorporem els daus de pernil i deixem coure tot junt una bona estona.
5. Afegim les llenties, l’aigua i la fulla de llorer. Deixem coure fins que les llenties siguin ben tendres, salem.




Dels errors també s’aprèn:
-Si l’aigua us ha desaparegut i les llenties encara estan dures, haurem d’afegir més aigua.
-Si voleu podeu canviar els daus de pernil per salsitxes o per xoriç, igual que les verdures.