Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aperitius. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aperitius. Mostrar tots els missatges

divendres, 18 de setembre de 2015

COCA DE FIGUES I FORMATGE

No puc parar de buscar-ne i el millor de tot és que en trobo! El nostre voltant és ple d’oxímorons, podríem dir que el món és un oxímoron!

Es tracta d’una figura retòrica que consisteix en unir un adjectiu i un substantiu que es contradiguin. És una afirmació impossible, una contradicció intencional, una inversió de la realitat que s’utilitza per despertar l’atenció del lector mitjançant, en molts casos, el sarcasme. Molts d’ells són subtils, perspicaços  i  demostren la intel·ligència lingüística de l’escriptor.

La paraula oxímoron és un oxímoron, m’explico: Oxus significa savi, agut i Môros significa neci, obtús. La figura retòrica oposada és el pleonasme, l’ús de la redundància entre termes: pujar a d’alt, veure amb els meus ulls…
L’oxímoron el vaig conèixer  en una pel·lícula, tot i que de ben segur que a l’escola m’ho deurien haver explicat, però per economia mental ho deuria haver desterrat  totalment i ni tan sols recordava haver-ho sentit ni pronunciat mai: “oxímoron”.

Quan afirmo que el món és un oxímoron, ho faig en el benentès que deformo el concepte de figura retòrica i l’extrapolo a altres dimensions. Perquè d’ençà que el conec m’adono que hi ha moltes contradiccions aparentment sense sentit que ens envolten, persones, actes, normatives, que són oxímorons en elles mateixes. Tan sols es tracta de dirigir la mirada i qüestionar-se les coses. Això sí, permeteu-me un petit entrenament. Aquí va:

-Caos organitzat/ Foc gelat/ Realitat virtual/ Desacord unànime/ Principi del fi/ Plaer espantós/ Mort vivent/ Rentat en sec/ Quasi segur/ Lletja bellesa/ Senzillesa bromadora/ Imitació genuïna/ Inexpert veterà/ Creixement negatiu. ….

Ja ho veieu, això és un ‘Mai acabar’!
I llavors, vas una mica més enllà, mires el teu voltant i t’adones que et ‘trobes perdut  perquè el món s’organitza (oximonorògicament):

Guerra santa/ Polític honrat/  Banca ètica/ Integrista moderat/ Monarquia moderna/ Capitalisme democràtic/ Utopia realitzable/  Inversió segura….

És ‘seriosament divertit’ i no els busques senzillament els trobes. És una ‘fàcil dificultat’. Fins i tot a la cuina:

Amanida sense amanir/ Donut light/ Vegetal de pollastre/ Salsa agredolça/ Cervesa sense alcohol/ Gel sec/ Mitja porció/ Aprimar-se menjant...

Així l’'única opció’ que tinc és passar-vos la recepta del que crec que és un oxímoron en ella mateix, una ‘salada dolçor’.

És ideal per: Persones a qui els agraden els contrastos dolç i salat.
Absteniu-vos: Persones que seguiu una dieta per aprimar-vos o teniu colesterol, podeu substituir alguns dels ingredients.

Ingredients:
1 Fulla de pasta de full
4 figues fresques
1 formatget de rul·lo de cabra
Pinyons
Bacó o pernil salat

1.  Pelem les figues i les tallem a quarts.
2.Estenem la massa i repartim al damunt les figues, els pinyons, el bacó i el formatge de cabra esmicolat.
3.Posem al forn a d’alt i a baix a 180ºC, i coem al gust.



Dels errors també s’aprèn:

-Si canviem el bacó per el pernil salat i el formatge de cabra per un baix en greixos estem reduint greixos, però també gust.

-Santa paciència per pelar les figues, si són verdes o fredes de la nevera us facilitarà la feina.


-M’agrada culminar la feina amb crema balsàmica de mòdena.

dijous, 12 de juny de 2014

PIRULETES DE POLLASTRE AMB KIKOS

Mentre fregeixo les piruletes amb un ull posat al forn, penso en com ha evolucionat el concepte piruleta. Ja no significa únicament un menjar dolç, dur de mastegar i pensat per la canalla.

-Com es diu piruleta en anglès?
Lollipop: Lolly = llengua i Pop = bufetada.
Últimament ho faig molt, és que aquest any passat vaig decidir tornar a estudiar anglès, així que intento almenys un cop al dia reflexionar en anglès, sí i tant! Molts pensareu que estic sonada, tinc una vida interior en anglès, és una manera com una altra de practicar la llengua.

-Per què?
Un dia, dins d’un taxi  a Nova Delhi, em vaig adonar que necessitava millorar el meu anglès, evidentment que em defensava però amb això no en tenia prou. El pobre taxista em feia preguntes i jo contestava amb somriures. El pitjor de tot és que sabia prou anglès per entendre el que em preguntava, però em faltava l’anglès suficient per contestar-li! Ja m’hi havia trobat temps enrere a la feina, és clar que allò bàsic ho sabia dir, però no podia mantenir una conversa, més enllà de fer preguntes bàsiques i donar ordres senzilles. I això s’havia d’acabar.

-Quan?
Durant la meva infància, anava dos cops a la setmana a classes particulars i feia anglès a l’escola. Les meves professores posaven tot de la seva part per ensenyar-me anglès, recordo mil fotocòpies amb un complex vocabulari, textos en past perfect, passives, phrasal verbs i algun listening amb accent típic Oxford. Aquest curs he anat a classe, res a veure amb la meva infància, a classe parlo en anglès i faig mil listenings, de persones que parlen anglès en diferents accents.  D’altra banda,  miro la televisió en anglès (tot el que em deixen), intento llegir algun llibre i cada dia entro a la BBC.

-Resultat?
Abans no parlava anglès, el llegia, el comprenia, sabia diferenciar un past perfect d’un present continuos, sabia dir tots els animals del circ en anglès, i fins i tot el verb segrestar! Però era incapaç de mantenir una molt senzilla conversa amb un taxista o de preguntar a un pacient si tenia al·lèrgia a algun medicament. Tampoc creieu que ara parlo perfectament, però tinc més fluïdesa i és cert que m’equivoco i dic moltes coses malament, però si més no, les dic i penso que em faig entendre molt millor que abans, sense la necessitat de saber a la perfecció els noms dels peixos ni de tenir la llista dels verbs memoritzada!

-Per a què serveix?
Un grup d'investigació de Neuropsicologia i Neuroimatge Funcional de la Universitat Jaume I diu que: "les persones bilingües són més ràpides i eficients en determinades tasques a causa d'una diferent forma de control cerebral.” Un altre estudi de l'any 2011 diu que aprendre un idioma estranger canvia la forma de veure el món i que els parlants que són bilingües pensen de manera diferent que aquells que fan servir només un idioma, el millor de tot és això: no cal parlar el segon idioma amb fluïdesa per tenir-ne els efectes! Què us sembla? No està gens malament, si a més a més tenim en compte que els catalans ja parlem dos idiomes.
Si afegim l’anglès a les arques del nostre saber podrem dir que som poliglotes, que no és cap insult sinó més aviat una floreta! 
I així és com un dia descobreixes que saps dir: Bon profit/ Buen provecho / Enjoy the food! Encara no saps si és totalment correcte però tothom ho ha entès i t’has llença’t a parlar en anglès!

És ideal per: Sopars amb amics, amants del pollastre.
Absteniu-vos: Aquells que no podeu menjar fregits, és totalment prohibit.

Ingredients:
-Kikos
-Pollastre
-Ou batut
-Oli
-Palets de broqueta

1.Triturem els kikos a la picadora, al túrmix o bé amb el morter. Ha de quedar triturat però no farina.
2.Tallem el pollastre en forma de tires de 2 dits de gruixut i  l’enrosquem. El punxem a la part superior del pal de fusta.
3. El passem per ou batut i per kikos triturats.
4. Fregim amb abundant oli fins que els kikos quedin torradets.


Dels errors també s’aprèn:
-No hi poseu sal, els kikos són molt salats.
-L’oli per fregir ha de cobrir totalment la piruleta, jo utilitzo una olleta petita en comptes d’una paella.
-El primer dia les piruletes no queden gaire rodones, és practica!
-Els pots posar de peu o tombats, tot depèn del temps que tinguis per idear un suport!

dilluns, 31 de març de 2014

TRENA DE POLLASTRE I POMA

Aquesta trena precisa unes mans manyoses, unes mans que sàpiguen trenar, talment com trenar una llarga cabellera. Hem parlat mai de les trenes, els pentinats i tot allò que ens fem al cabell?
El nostre cabell és únic per com el tenim, és a dir per les seves característiques físiques però també per com el tractem, perquè cada comunitat empra en el cabell un tipus de tractament o de no tractament, que fa que aquest sempre esdevingui un element cultural i en algunes ocasions un element dotat de simbolisme. Veiem-ne uns quants exemples:

Frazer (1890) posa de manifest nombrosos exemples on es fa palesa la idea que un home pot ser víctima d’un malefici per mitjà d’un  floc de cabell o d’un tros d’ungles. Els illencs de les Marqueses creien que pel fet d’enterrar un tros de cabell o d’ungles la resta del cos de la persona aniria quedant malmesa com si també estigués enterrada. El mateix autor també posa de relleu com a França quan una persona era acusada de bruixeria, se li rasurava tot el cabell abans d’entregar-la al botxí o a la foguera, ja que es creia que allí és on residia la bogeria i els poders diabòlics.
En aquests dos casos s’utilitza el pars pro toto (la part per el tot) Us sona la història de Samsó? No té res a envejar a aquestes dues!

Wilken (1886) defensava que el cabell era un símbol universal, és a dir, un ítem analitzable a totes les comunitats i convergia amb les directrius de Frazer de el pars pro toto. El cabell és la residència de l’ànima, i per tant, estar en consonància amb l’estat d’aquesta, és per això que la vídua hindú s’afaitava el cabell, per mostrar la més absoluta tristesa i celibat. A les illes de la Melanèsia, Malinowsky sota un altre prisma havia observat la mateix praxis en la vídua i en totes aquelles persones lligades a la vida sagrada.

Hutton (1927) fa un estudi sobre els caçadors de caps Nagas, i descobreix que  utilitzaven el cabell de les seves víctimes per decorar les llances, i asseguraven  d’aquesta manera la fertilitat dels seus camps construint emblemes en forma fàl·lica. Aquest autor fa una associació indirecta entre els cabells i el sexe.

Seguint aquesta línia Fortune explica com els Dobu fan palesa la seva victòria sexual adultera rasurant el cap de les seves amants per fer-ho públic.

Més recentment Hallpike (1987) diu: “el cabell és un símbol poderós!”. Aquest autor parla del cabell social, el cabell com una “matèria” apta per la simbolització. Què vol dir això? Bàsicament que puc fer-ne ús per definir-me i caracteritzar-me com a persona, com a comunitat, que puc inscriure en ell un missatge. El cabell i el seu tractament com a mitjà d’expressió social. D’aquesta manera com diu H.Velasco: la cultura multiplica la “varietat natural”. Semblantment a un tatuatge, un pírcing, la roba que vestim o les joies que ens decoren.

Els missatges en ell poden ser milions això sí, cal interpretar cada tractament del cabell dins de la seva cultura. Des del rasurat al lliure creixement, l’exhibició o l’ocultació, el màxim tractament o el no tractament intencionat, les formes, els colors, les mides, la composició en tires, trenes, metxes, cues, monyos, tal com diferents tipus de decoracions: postissos, peinetes, diademes, corones... Conformen un ítem analitzable que sempre forma part d’un tot cultural.

Hem anat molt lluny per posar exemples, però si voleu ens quedem a casa, i tot allò que us semblen modes, prenen un sentit més enllà d’aquesta. El cabell pot relacionar la persona amb la societat o l’estatus al qual pertany. Algú va dir una barbaritat com ara: els cabells curts són propis de persones envoltades en una gran disciplina: monges, soldats i convictes, i el cabell més llarg pertany a persones més pròximes als marges de la societat: joves i intel·lectuals. Us pot semblar molt classificatori i de fet ho és, però quedem-nos amb la idea principal, està clar que tots ells solen portar pentinats ben diferents, oi? El mateix passa amb la barba i el tractament de la resta del cabell de cos.
Per què serà que ara molts homes occidentals es depilen? Algunes corrents ho relacionen amb la pujada de pràctiques d’esport i la millora del confort durant l’exercici físic. D’altres parlen d’una feminització creixent dels homes, tan dels seus trets físics no modificables (la rubostusitat del maxil·lar inferior, la forma punxeguda dels canins, la prognatació de les orbites...) com dels modificables (el pèl del cos, l’olor corporal...).
A tot això, dir-vos que la barba torna estar de moda entre els sectors postmoderns dels joves. La humanitat no deixa mai de sorprendre’m!

És ideal per: Sopars inesperats, persones que es salten un dia la dieta hipocalòrica.
Absteniu-vos: Persones de dieta hipocalòrica estricta.

Ingredients:
-1massa brisa o de pasta de full
-1 poma
-2 pits de pollastre
-2 porros
-panses i nous
-formatge (ratllat o en llenques)
-canyella

Per al farcit:
1. Piquem el porro ben petit i el passem per la paella amb un xic d’oli.
2. Pelem la poma i la tallem a daus, la afegim a la paella. Fem el mateix amb el pit de pollastre prèviament tallat.
3. Quant aquests ingredients estan ben cuits hi afegim els fruits secs,  la canyella i deixem que s’ofegui tot junt a foc baix durant  uns 5 minuts.


Muntar la trena:
4. Estirem una massa de pasta de full o brisa, fins aconseguir un rectangle (sempre podem utilitzar un ganivet per donar la forma que desitgem a la massa). A la part central del rectangle i formant una fila vertical, hi posem la massa que hem fet a la paella i a sobre el formatge.  A les parts de massa que no tenen farcit a sobre (és a dir a dreta i esquerra del farcit) fem talls diagonals, amb l’ajuda d’un ganivet, de manera que ens quedin unes tires a cada costat que puguem trenar tapant el farcit, alternant una tira per sobre i una per sota, tot fent una trena. (Una imatge val més que mil paraules!).
5. Punxem amb una forquilla la trena i la pintem amb ou. La posem al forn a d’alt i a baix 170ºC, el temps real de cocció és molt poc, tot depèn de si us agrada més torrada o més blanqueta.





Dels errors també s’aprèn:
-El farcit el podeu modificar al gust i convertir-ho amb una recepta dolça o baixa en calories.
-La massa la podeu fer a casa, però realment tenir una massa a la nevera et dóna molt de joc per qualsevol recepta dolça o salada.
-La xarxa està plena de vídeos de com fer el muntatge però crec que, si saps trenar un cop tens els talls fets és força intuïtiu.

dilluns, 20 de gener de 2014

PASTÍS DE CARBASSÓ ALS TRES FORMATGES

Quan penso en un pastís, les meves neurones fan una sinapsi amb els conceptes fotografiar i aplaudir, evidentment també amb somriure i bon menjar! Avui vull parlar-vos de l’acte d’aplaudir, potser l’acte més primitiu de la comunicació no verbal.

Aplaudir és un dels actes més antics de la humanitat, és un acte purament social que  fèiem per advertir als companys de cova de la presència d’animals ferotges o per mostrar aprovació. Per tant és un dels ingredients més antics del desenvolupament social de l’home, és un dels protagonistes de l’inici de l’empatia. A partir d’ara quan veieu una sala plena de gent aplaudint veureu una tribu d’homínids contents, oi?

Actualment s’ha convertit en un acte purament instintiu, us heu fixat mai que els infants és una de les primeres coses que fan quan comencen a riure, les cries de ximpanzés també ho fan. Per què serà?

No tant antigament, a l’imperi romà l’aplaudiment era un acte molt comú en els teatres i actes públics. Existien diferents tipus d’aplaudiment i unes normes socials que marcaven quan i com havien de ser els aplaudiments, hi havia persones que es guanyaven la vida aplaudint (quin esgotament!) eren els claques, persones contractades per el govern per animar els actes públics. L’església va ser aplaudida durant molt segles, durant els rituals de missa s’animava els feligresos a mostrar el seu acord mitjançant aplaudiments. S’estima que fou en el segle V d.C. que això va anar passant de moda fins a extingir-se.

En l’actualitat, els aplaudiments sembla que són un dels millors actes per mostrar felicitat i aprovació, ho fem quan anem de concert, quan cantem la cançó d’aniversari, després d’una ponència en un congrés, quan anem de casament, quan anem a l’auditori i fins i tot quan aterra l’avió! A Xina els amfitrions aplaudeixen als convidats quan entren per la porta. A Amèrica tenen un tipus especial d’aplaudiment, tothom es posa d’acord per començar a aplaudir lentament i anar accelerant fins acabar amb un allau d’aplaudiments brutal.

Però fins i tot, amb els aplaudiments hi ha normes socials. Aplaudir abans que comenci un acte, un concert per exemple, denota admiració per la persona aplaudida. Aplaudir al mig és vist com un acte que mostra poc saber estar, faltat d’etiqueta, per això  el més correcte és aplaudir al final, però tampoc immediatament, perquè llavors és quan podem errar, pensant que l’acte ha acabat i que després no sigui així, és per això que al teatre de Berlín no es pot aplaudir fins que les cortines de l’escenari no s’han tancat! Quina agonia voler aplaudir i haver de reprimir-se!

Hi ha estudis (americans of course!) que diuen que solem esperar 0.8 segons a aplaudir després d’un acte, quan en realitat s’ha calculat que lo més prudent és 2.1 segons. A tall d’anècdota es diu que l’aplaudiment més llarg registrat fou a Viena, en un concert de Plàcido Domingo, el públic va aplaudir durant 80 minuts i el cantant va sortir fins a 101 vegades a l’escenari.

Queda clar que l’aplaudiment és un dels actes més contagiosos, semblantment que el riure!

Un pastís per aplaudir, ràpid, fàcil, bo i sorprenent!
Recepta de la Mireia Carbó, si sou novells als fogons us la recomano té receptes per pujar la moral culinària fàcil i resultones.

És ideal per: Nens, persones que mengen dieta de fàcil mastec, amants dels formatge.
Absteniu-vos: Hipertensos, colesterolèmics i diabètics.

 Ingredients:
-2 carbassó
-6 ous
-100grm. de mató
-40grm de parmesà rallat
-100grm. formatge de cabra (rul·lo)
-1 cullerada de mantega
-Pa rallat

1.Renteu els carbassons, talleu-los a rodanxes fines i saltegeu-los amb mantega en una paella.
2.En una batedora elèctrica (túrmix) batem els ous amb els tres formatges i una mica de sal.
3.Afegim els carbassons amb cura de no trencar-los i ho barregem amb una cullera.
4.Pintem un motlle amb mantega i pa rallat i afegim la massa.
5. Coem al forn a 180ºC amb el forn de baix, durant 30 min. aproximadament.


Dels errors també s’aprèn:
-Acostumem-nos a no pelar els carbassons, la pela ens aporta fibra i color, no oblidem que en “última instància” mengem per nodrir els nostre cos.
-El millor motlle al meu gust és l’allargat, queda molt més bonic un cop desemmotllat.
-Recordeu desemmotllar-lo quan sigui fred així no es trencarà.

dilluns, 21 d’octubre de 2013

TEST DE TOMÀQUETS CIRERA

“To be a fashionable we must brunch!”

Això afirmava la revista anglesa Punch l’any 1894. Es tractava de fer un àpat entre les 11h i les 13h que fos un entremig de l’esmorzar i el dinar, i d’aquesta unió sorgeix el Brunch, del BReakfast i el lUNCH.

Resulta que era molt típic entre la gent de l’alta societat anglesa fer aquest àpat quan arribaven de cacera, per reposar forces després d’una matí d’activitat. Solia fer-se l’aire lliure i constava d’aliments salats i dolços. Els americans gelosos sempre de l’estil dels britànics van adoptar la costum ben ràpid tot i que sovint no arribaven de la cacera ni de fer cap activitat, però tant li feia si era qüestió de ser el fashion del barri, s’havia de portar a terme un brunch amb cacera o sense! I de fet jo crec que sempre hi ha una bona excusa per reunir-se al voltant d’una taula farcida de bon menjar.

Amb els anys el brunch s’ha convertit en l’àpat ideal per aquells que, fruit de les nits de festa, han anat a dormir tard i quan es lleven a quarts de quinze no saben si esmorzar o dinar. Un altre ús molt comú del brunch és el dels empresaris en les seves reunions de negocis, o qualsevol professional en un congrés o unes jornades científiques, abans d’iniciar la reunió ja et donen el timetable (sempre em pregunto per què en aquests esdeveniments les etiquetes són en anglès?) a les 11:30h sovint hi trobes el títol de coffe-break, de coffe en té molt poc, perquè et sorprens quan veus la quantitat de menjar dolç i salat que hi ha. Això sí, sol ser a peu dret, amb un platet a una mà i a l’altra la tassa o la copa, llavors es quan penso en els deus de l’hinduisme que tenen tres o quatre braços per banda, això seria genial en aquests casos!

Tornant al brunch molts estareu pensant que és com el típic esmorzar de forquilla, i no us ho puc negar, la idea és la mateixa, fer una espècie de segon esmorzar que tanca les portes a poder dinar, però  la praxis és molt diferent. L’esmorzar de forquilla consta d’un plat i una taula,  en canvi el brunch engloba més la idea de piscolabis a l’aire lliure i sense forquilla, consta de dolços i salats de begudes calentes i fins i tot de begudes alcohòliques i còctels. El brunch, socialment parlant, és una trobada molt productiva i agradable, reunits per una taula de bons aliments  la conversa neix molt ràpid per tant els llaços socials són molt fàcils.

-El fet d’estar de peu et dóna llibertat de moviments per apropar-te a qui tu vulguis o en cas contrari fugir d’algú. Solen produir-se cercles de conversa que són totalment oberts, si més no, més oberts que una taula amb cadires, per tant és gairebé impossible quedar-se’n al marge.

-La diversitat de menjars fa que estableixis una fàcil conversa: -Has tastat aquelles broquetes? Són boníssimes…

-L’aire lliure confereix aquell estat de plaer i llibertat individual en que és impossible sentir-se fora de lloc ni tampoc aclaparat per la gent. Si el temps acompanya i el sol és un membre més del brunch, la situació pot ser immillorable! De fet diuen que un brunch és la millor manera d’introduir una persona en societat o a la família, és clar que és menys estressant per al nouvingut que asseure’s en una taula on tu ets el nou i tens  desenes de pupiles que et miren i et pregunten a l’hora.

Com us he dit és un costum molt comú als Estats Units, això no tanca les portes a que a tot el món occidental estigui posant-se de moda, com a antropòloga no crec que adoptar costums forans sigui res dolent, més aviat al contrari, crec que fa créixer la cultura i que diu molt a favor nostre. Hi haurà un diumenge per fer un esmorzar de forquilla i un diumenge per a fer un brunch. Molt probablement el nostre brunch no constarà dels famosos ous a la benedictine de Nova York, en canvi de ben segur que hi participaran el cava i el pernil salat. Això sí! Penso que anar a un restaurant a fer un brunch és trencar la màgia del brunch i desvirtuar-lo, no perdeu l’oportunitat d’organitzar-lo vosaltres i fer-lo al aire lliure!

Us animo a fer un brunch, qualsevol excusa és bona! Fa ben poc van fer un brunch amb les companyes de feina, la nostra excusa va ser celebrar tres aniversaris alhora, una oportunitat per reunir-nos fora de l’ambient hospitalari, fora del color blanc i els llums dels fluorescents, gaudint del sol, de la bona companyia, del bon menjar i la bona conversa (us ho confesso vam acabar parlant de feina, ho portem a les venes!). Les mosques van ser les nostres companyes de brunch, però quan un va al camp ha de saber on està i adequar la seva conducta a la situació, ha de passar per alt la presència d’insectes i penso que en aquests moments és quan un demostra la classe que  té! Un migdia immillorable, que recordaré sempre, gràcies lobas!

Us passo una de les receptes que més em va agradar, gairebé és un treball manual…

És ideal per: tothom, un aperitiu molt diferent i baix en greixos.
Absteniu-vos: intolerants a la lactosa.

Ingredients:
-Tomàquets de cirera
-formatge cremós baix en greixos
-Enciam
-Un test petit
-Un paquet de sal
-Broquetes llargues

1.Rentem el test amb aigua i sabó, un cop net i l’emplenem de sal.
2.Clavem les fulles d’enciam al test, simulant una planta.
2.Rentem els tomàquets i els hi fem una creu amb un ganivet a la part de d’alt. (L’oposada a on hi ha la fulla)
3.Amb una cullereta petita farcim el tomàquet de formatge
4.Clavem una broqueta al tomàquet hi ho posem al test.






Dels errors també s’aprèn:
-Com més fred és el formatge millor, més fàcil és la tasca.
-És probable que acabeu tacant tot  el tomàquet de formatge, un cop acabeu el netegeu amb un tovalló de paper i cap problema.
-Podeu embolicar el test amb un paper de cel·lofana o clavar-hi un molinet de vent. 

divendres, 6 de setembre de 2013

FLORS DE CARBASSÓ


Avui tinc ganes de parlar de sexe i fins i tot  més que de sexe, em ve de gust reflexionar sobre  sexualitat,  gènere,  pràctiques sexuals i  identitats sexuals. En resum, vull fer una reflexió sobre antropologia de la sexualitat; el sexe pròpiament dit  el deixarem per més endavant...
Permeteu-me primer fer un apunt: les xarxes socials on vivim, la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre entorn ens impregnen d’una manera de pensar i de veure el món concreta. Això ho hem dit mil vegades, un exemple molt suat seria com  a la Sibèria tenen infinitat de paraules relacionades amb la neu i el fred, en canvi, als països plujosos, una bíblia de paraules sinònimes de la pluja. El mateix passa doncs amb el sexe, o millor dit, amb el gènere.

Per gènere entenem bàsicament mascle/femella, és a dir, aquell concepte que descriu el sexe biològic, el necessari per la reproducció, el que  és utilitzat també per animals i plantes, el que apareix en el nostre DNI, a l’historial clínic o al cens poblacional. Per tant a casa nostra només pots ser mascle o femella. Ara bé, quan alguns aixequem la cella i ens preguntem que passa amb les persones que són , i no vull dir pateixen perquè no crec que sigui una malaltia sinó una variant de la normalitat, hermafroditisme (hi ha un ventall de possibilitats, des de la persona que posseeix ambdós òrgans reproductius a  l’hermafroditisme hormonal) o amb les persones que tenen intersexualitat o senzillament que senten un gènere que no coincideix amb el del DNI. A casa nostra això és un problema, i sovint aquestes persones viuen amagant el seu gènere i fins i tot reprimint les seves pràctiques sexuals. Altres societats disposen de tres gèneres!

Més enllà del gènere biològic trobem, la identitat sexual que és el gènere amb el que m’identifico davant la societat, tingui els òrgans que tingui. Per portar a terme aquesta identitat que senten, però que la resta de societat no sap, simulem mitjançant la roba i les conductes pertànyer al altre gènere, a fi de ser tractats socialment amb el gènere amb el que s’identifiquen. Un exemple són els mal anomenats transvestits, antigament eunucs (mascles que davant d’aquesta dicotomia s’amputaven els testicles). No cal dir el caire pejoratiu que té a casa nostra que un mascle simuli mitjançant la roba ser una femella o a l’inrevés. Sortosament,  a altres cultures, aquest col·lectiu està molt ben vist, fins i tot són els encarregats de dur a terme tasques sagrades dins la societat perquè es creu que porten sort.

Altra cosa ben diferent són les pràctiques sexuals, això sovint va acompanyat del rol sexual que tenim. En resum, jo puc ser una femella que alhora de practicar sexe prefereixi fer-ho amb altres femelles (la famosa homosexualitat), o un mascle amb identitat sexual de femella (que vesteix com a femella i vol ser tractat socialment com a tal) que practica sexe amb altres dones. Una persona hermafrodita que posseeix vagina i penis que prefereix mantenir relacions amb mascles. La combinació és infinita, tot i que al DNI només ens permet  ser mascle o femella, i espera que els nostres actes socials i les nostres pràctiques  sexuals estiguin en consonància amb això. És la naturalesa davant  el que la cultura ha desenvolupat i com ens entestem a fer de la biologia l’única manera de veure el món, quan en realitat la humanitat és molt més complexa.

Ja veieu doncs, l’absurda senzillesa d’una femella amb una marcada identitat femenina practicant sexe amb un mascle amb identitat sexual molt masculina. I a partir d’aquí, mil tipus diferents de reproducció (gràcies també a les tècniques de reproducció assistida)i mil tipus diferents de  família. Al meu gust totes igual de vàlides, perquè com una llei pot invalidar els sentiments d’una persona?

Espero haver obert les vostres ments, i encès la guspira del saber. Si sou amants del cinema alternatiu us recomano la pel·lícula XXY, on la protagonista és una persona adolescent hermafrodita que haurà de lluitar contra la dicotomia mascle/femella que li imposa la societat on viu.

La recepta també va pel mateix tema, en aquest cas no hi ha més que mascle i femella, la combinació sempre serà la mateix, però és una romàntica història...
La flor femella serà pol·linitzada per la flor mascle, i parirà un carbassó, morint letalment durant la criança d’aquest. El mascle després de la seva tasca reproductora morirà de vell, potser abans mori depredat per un humà, que en farà un us nutritiu i gastronòmic. 
Tan sols les flors de carbassó mascle són les que consumirem.

És ideal per: Una forma de consumir verdura molt diferent, amb totes les avantatges que té el consum d’aquest tresor de la alimentació.
Absteniu-vos: Persones que patiu colesterol, és una recepta de verdura però arrebossada, ull!

Ingredients:
-Flors de carbassó
-Pernil dolç
-Formatge brie
-pa ratllat
-ou batut

1.Extreiem la tija i el pistil de les flors i netegem  amb abundant aigua
2.Farçim les flors amb un tall de pernil dolç i formatge a l’interior
3.Empanem les flors, passant-les per ou batut i per pa rallat.
4.Fregim en oli ben calent.


Dels errors també s’aprèn:
-De flors de carbassó en podeu trobar al mercat, sinó en veieu sempre en podeu encarregar a alguna pagesa.
-Cal absorbir bé l’oli de fregir-les amb un paper de cuina.
-Recordeu que esteu menjant flors, mastegueu-les a consciència, són un aliment força indigest.
  


dissabte, 20 de juliol de 2013

GASPATXO

Des de l’airoport Indira Gandhi, estic asseguda en una cadira on fàcilment visualitzo la televisió amb l’hora d’embarcament del vol que ens portarà cap a casa i la porta del lavabo. Sóc conscient que, si fa no fa, em quedem unes 11 hores de vol per endavant acompanyada per alguna bactèria intestinal que m’empeny a visitar el bany cada mitja hora aproximadament. 
Després d’haver recorregut a la farmacologia sense èxit, no em queda més que esperar i hidratar-me. Així que la meva ment navega una mica més enllà que el meu cos físic i tancant el ulls faig un viatge astral a casa meva, al meu sofà, a les meves sabatilles i a la pulcritud del meu lavabo, i la idea és brillant…
-Toni, passe’m el mòbil please, ara mateix li envio un sms a la meva mare perquè ens faci un plat de caldo, per quan arribem a casa.
-A val, bona idea!

És una idea una mica esbojarrant tenint present que les temperatures són altes, però és que sóc de cullera, no de guisats: de sopes, de cremes, d’arròs caldós i de gaspatxo. I com més cansada estic més m’agrada un plat de sopa. I no us podeu imaginar l’efecte antibiòtic que va tenir aquell caldo, lògicament la bactèria índia que s’ho passava bé dintre els meus budells, no va sobreviure a una sopa occidental, superant amb escreix l’efecte que tot fortasec i ciprofloxacino m’havia fet amb anterioritat.

Vaig passar una calor de boja menjant la sopa calenta, però era necessari. Vaig recordar-me de l’Índia quan més calor fa més calent veuen el te, perquè creuen que igualant la temperatura exterior amb la del cos no es té tanta sensació de calor. Té un fonament físic important, així que em va semblar una idea intel•ligent, tot i que a occident no l’apliquem.

Recuperadíssima dels mals intestinals he seguit amb normalitat els àpats i les visites al lavabo. Un dia d’aquesta setmana al vespre quan vaig arribar del curs a Girona cansadíssima i amb el cap ple de cabòries sobre els cranis, pelvis i restes òssies analitzades a l’osteoteca de la UdG, obro la porta del pis i en Toni em diu que ha fet gaspatxo, dins meu un allau d’ aplaudiments i fora un gran somriure. Fantàstic! Com a dona de cullera m’encanta el gaspatxo, només tinc un petit problema, difícil de confessar però no impossible: no el ser fer! No tinc aquest do, tampoc el de la pintura, ni el del cant, ni el del ball, doncs menys encara el de fer gaspatxo! Així que és ell qui fa el gaspatxo a casa i, certament, li queda boníssim.

Per mi és un dels plaers gastronòmics de l’estiu juntament amb els gelats i els mojitos. No cal que us en faci bona propaganda ja ho sabeu, alt contingut de vitamines i baix en calories, feu-ne un consum indiscriminat durant els mesos de calor perquè com deia el savi Dr. Marañón:

"sapientísima combinación empírica de todos los simples fundamentales para una buena nutrición"

No cal que diguem que sempre és millor fer-lo a casa i, a més a més, podreu fer-lo al vostre gust, augmentant o disminuint alguns aliments com l’all, el cogombre, els pebrots... Aquesta és una recepta més, de les mils que corren, cadascú que la manipuli al seu gust! Això sí, sinó sou amants de l’all, la ceba ni del cogombre i feu un gaspatxo sense aquests ingredients, sigueu conseqüents amb els vostres actes i no l’anomeneu gaspatxo, sinó suc de tomàquet.

És ideal per: els que no consumiu verdures amb prou quantitat.
Absteniu-vos: persones que patiu acidesa o reflux abdominal, el tomàquet és de mal pair, podeu optar per bullir-lo abans.

Ingredients:
-2 Kg. de tomàquets madurs
-1 cogombre
-1 ceba tendre
-1 pebrot vermell
-2 alls
-1 llesca de pa rodó
-Vinagre
-Oli d’oliva suau
-Sal.

1.Pelem els tomàquets, els triturem i els passem per el col•lador xinès, reservem.
2.En un altre bol triturem el cogombre, prèviament pelat, amb els alls, el pebrot i la ceba. Passem pel col•lador xinès i barregem amb els tomàquets triturats.
3.Mullem la llesca de pa amb vinagre, fins que quedi ben impregnada, triturem, passem pel col•lador xinès i ho barregem tot.
4.Triturem el conjunt i rectifiquem d’oli, vinagre i sal.
5.Serviu-lo ben fred i es pot acompanyar d’una picadeta dels aliments que el componen, juntament amb crostons de pa!


Dels errors també s’aprèn:
-Els tomàquets han d’estar ben madurs, un truc és comprar-los el dia abans i posar-los en una plata fora de la nevera, amb la mateix escalfor de la cuina van madurant.
-És millor treure l’ull de l’all, així no retornarà tant.
-El triturat i col•lat és al gust, penseu que antigament no existien trituradors elèctrics i es feia amb morter.
-L’espessor del gaspatxo es regula amb l’aigua que li podeu incorporar al final, tot depèn si el voleu prendre amb cullera o begut. 

dissabte, 29 de juny de 2013

FLAM DE FORMATGE AMB SALSA DE PEBROTS DEL PIQUILLO

Sempre m’ha agradat el mes de Juny, suposo que és perquè encara, temporitzo els anys com a cursos escolars ja que fins fa poc era estudiant, o potser també perquè dormo amb un professor. Però avui tinc ganes de parlar de l’escola, de la universitat, de l’institut, de l’educació formal en general.

Segons Spindler l’educació no és res més que la transmissió de la cultura, de manera que l’escola es converteix en una base que iguala tots els infants amb el mateix tipus de coneixements, una espècie de mecanisme per perpetuar una cultura determinada. Segons Dubet el que fa l’escola és “formatejar” individus, l’escola crea ciutadans adaptats a les necessitats del sistema.

Tots sabem que l’escola és una institució social purament occidental, és a dir, no és que a la resta del planeta els nens corrin “salvatges” sense aprendre les normes socioculturals del lloc on viuen, senzillament tenen altres maneres de perpetuar la cultura i d’educar els infants ni més ni menys vàlides, únicament diferents. Potser no aprendran a llegir ni a resoldre logaritmes, però això tampoc els hi cal, ja que aquest és un coneixement purament occidental, i recordem que l’escola ha de ser un mirall de la societat.

És per això que els antropòlegs estem totalment en contra de les ONG en general, i concretament de les que es posen medalles de fundar escoles en el mal anomenat ”tercer mon”, perquè aquest fet fa pudor a colonització i sovint a evangelització. No tots els infants d’arreu del món han d’aprendre a dividir, és possible que per un infant de l’amazones les matemàtiques no siguin tan importants com aprendre a guiar-se per la selva de nit, sense ser atacat per una bèstia ferotge. Una nena Sami, necessita saber com es cusen les pells d’un ren per fer unes botes i potser no cal que conegui a la perfecció la revolució industrial a Anglaterra. Per no anomenar la quantitat de pobles que utilitzen un llenguatge no escrit, aquests veuen com el seu idioma es va perdent per falta de comunicació entre generacions. Sovint els occidentals  creiem que anem a “salvar” els nens del “tercer món” de la pobresa, però el que fem és deixar lliure el nostre paternalisme. Tancant als nens a l’escola, ja estem trencant la unitat familiar, sovint estem perjudicant l’economia del poblat (que no és tan sols una qüestió de moneda i de borsa) i no cal parlar del vincle social que és perd, per tant, de com la seva cultura retrocedeix per deixar lloc a la cultura occidental, que és la que aprenen a l’escola.  Tots els coneixements que els hi donarem seran purament occidentals, inservibles per el seu dia a dia i es produirà una discontinuïtat entre els valors que es transpiren a l’escola i els de la seva comunitat.

Contràriament a  això, a aquí un infant que no ha anat a l’escola no tindrà eines socials per ensortir-se’n, no tan sols no tindrà coneixements acadèmics per operar el dia a dia, sinó que segurament mostrarà dificultats per socialitzar, i és que de fet l’escolarització és obligatòria. I tot i que ens queixem de com és de pesat anar a l’escola, al final ens acabem animant i això passa perquè realment veiem un resultat i té una utilitat pràctica en el nostre dia a dia. Molts acabem acumulant vàries titulacions, ja siguin mòduls o els nous graus, postgraus o màsters. I és que el “saber” enganxa, i quan acabes un curs penses en  que tal seria ampliar aquella assignatura que t’ha fascinat o en fer el curs d’accés a la universitat, perquè ben mirat ja hi estàs posat.

Avui em trec el barret per molts companys i companyes que tot i la que està caient al país no abaixen el cap:

-La meva germana per el seu primer curs d’Història de l’Art, moltes felicitats i endavant! 
-Mónica perquè totes sabíem que ho aconseguiries, ets una excel·lent auxiliar i seràs una DUI excel·lent, també.
-Carol, auxiliar i mare d’una nena preciosa i encara té temps per estudiar treball social, ànims!
-Al company Dani, futur antropòleg. Malinowsky estaria orgullós de tu!
-A la Paz que fa molt poc ha començat el camí de llevadora, molts ànims!
-Maika, la segona carrera és dura però preciosa, gaudeix-la!
-Al filòsof que sovint penso que és incombustible amb la Tesi, ho aconseguiràs, n’estic segura!

Aprofito també per desitjar-vos unes bones vacances,  especialment a tot el personal docent que tot i les inclemències laborals es mantenen ferms en esperit.

Així que us convido a un flamet salat per celebrar les fites acadèmiques aconseguides i per aconseguir. És fred o calent com més us agradi!

És ideal per: Celebracions!
Absteniu-vos: Intolerants a la lactosa, hipertensos i persones amb el colesterol elevat.

Ingredients:
-5 ous
-250grm de formatge rallat
-500ml de nata per cuina
-Mantega
-8 pebrots del piquillo


1.Amb una batedora elèctrica barregem els ous, 250ml de nata, el formatge rallat i un pessic de sal.
2.Untem unes flameres amb mantega i dipositem la massa a dins i coem al forn, al bany maria 170ºC amb l’escalfor a baix uns 35minuts.
3.Amb la batedora elèctrica triturem els pebrots del piquillo amb 250ml de nata i un pessic de sal.
4.Coem aquesta salsa a foc suau durant 5 minuts.
5.Desmotllem els flams i tirem la salsa pel damunt.





Dels errors també s’aprèn:
-La cocció al forn al bany maria és senzilla en una plata per el forn posem dos dits d’aigua i a dins les flameres amb la massa.
-Els flams són cuits quan l’escuradents surt net.
-El formatge rallat es pot posar al gust…
-Els pebrots del piquillo són en conserva.


dimarts, 18 de juny de 2013

AMANIDA RUSSA

He notat en moltes ocasions que la gent acostuma a sentir-se bé quan em comenta l’edat que té. Jo els responc: “Et feia més jove”. I això la fa parar boja, la gent. Això i comentar el gran bronzejat que tenen és el que més agraeixen. Si dius algú “Et feia més  jove i estàs molt moreno” la bogeria és máxima.

Tot el que podríem haver estat tu i jo, si no fóssim tu i jo.
Albert Espinosa

Haig de confessar que a mesura que he anat creixent he perdut la “passió platjaril”. Diguem que no sóc fan de la platja, mai trobo el moment d’anar-hi, sempre tinc altres coses a fer, i quan hi vaig em canso de seguida, quedo esgotada al moment. És per això que llueixo el mateix to de pell gairebé tot l’any. A vegades penso que quan el meu sistema reproductor caduqui, l’anomenada menopausa, tindré problemes de densificació òssia (osteoporosis). 

Per tal que la vitamina D metabolitzi el calci que mengem és imprescindible que ens toqui el sol. És per aquest motiu que als llocs del planeta on els rajos solars no són tant directes, els humans tenim la pell més clara per tal que ens traspassin més fàcilment la pell, contràriament a les zones on el raig solar és més directe (als equadors), allà els humans tenen la pell més fosca per protegir-se dels raig UVA.

Heus aquí una dicotomia: prendre el sol és imprescindible per metabolitzar vitamina D, per tant per evitar problemes ossis, entre altres coses, però alhora és molt perjudicial, ja que augmenta el risc de patir un càncer de pell, entre d’altres perles, com cataractes prematures i envelliment facial.

Prendre el sol de manera indiscriminada és perjudicial, això ho sabem tots, tot i això sempre trobem algú que llueix cremades solars amb somriure i orgull, el llistat de motius sol ser:

-Vaig anar al camp a fer una barbacoa jo no pensava...
-Em vaig posar protecció solar però...
-És que jo no em poso mai protecció solar, no m’he cremat mai.
-És que si em poso protecció solar no em poso morena.

Permeteu enervar-me molt!!!!

-Sempre que és de dia hi ha perill de cremada solar, per tant, cada dia abans de sortir de casa ens hem de posar protecció solar, lògicament el raig solar durant l’estiu és més directe i anem més destapats per tant hi ha més risc, però durant l’hivern també ens arriben els rajos solar. Sabeu que la pell té “memòria”? El sol és un dels principals factors d’envelliment: cada cop tens més pigues, taques i imperfeccions a la cara oi?  De ben segur que no oblideu posar-vos desodorant al sortir de casa, doncs recordeu  la protecció solar a la cara durant tot l’any!
-Si no ets de pell fosca és totalment necessari que aquesta sigui de factor 30 o més, sinó és així simplement és un succedani de protecció. Cal aplicar-la mitja hora abans de sortir de casa, posar-la a la platja no és la millor idea.
-La protecció solar no evita el bronzejat.
Està bronzejat està de moda però no a qualsevol preu, cal tenir un bronzejat adient amb el nostre to de pell i gradual durant l’estiu. Ni el noi cranc, ni la noia rossa (tintada) de cabell i moreníssima de pell molen. No us sembla? Aneu a la platja, a la piscina, preneu el sol i bronzegeu-vos, és saníssim i la pell bronzejada és maca, però feu-ho amb seny!

Recordo aquells matins d’estiu de la infància, una horeta de classes particulars i a la platja tot el matí, més ben dit a mar, perquè a Blanes no anem a la platja anem a mar, i els habitants  més veterans a marc. Arribava a casa afamada  i amb una set d’espant, per sort la meva mare (que ja coneixia fins a quin punt de pesada em posava quan tenia gana) havia preparat el dinar  abans. Sovint, hi havia amanida russa, amanida de pasta o algun plat fred, que la veritat era d’agrair.

Us passo un clàssic per arribar de la platja. Us aportarà vitamines, moltes calories i fins i tot els beta carotens que necessiteu per mantenir el desitjat to de bronzejat. Pot ser un plat únic ja que aporta hidrats i proteïnes, tot depèn de la gana que porteu...

Aix! M’oblidava: El llibre que he citat al principi és molt recomanable per un matí de platja, amè, divertit i molt fàcil de llegir. Us animeu?

És ideal per: Aquells que no us agraden les verdures, aquí estan ben amagades. Mantenir el bronzejat i  recuperar forces després d’un matí de platja.

Absteniu-vos: Persones que patiu colesterol, sempre la podeu menjar amb una vinagreta que substitueixi la maionesa.

Ingredients:
-Patata
-Pastanaga
-Pèsol
-Mongeta verda
-2 llaunes de Tonyina
-2 ous durs
-Olives
-Pebrot escalivat
-Maionesa

1.Rentem les verdures i les tallem a quadrats, els pèsols no òbviament!
2.En una olla bullim la mongeta, la patata, la pastanaga i els pèsols durant 20 minuts.
3.Barregem en un bol les verdures ja cuites amb 2 llaunes de tonyina, les olives i els ous tallats ben petits.
4.Afegim dos cullerades de maionesa i remenem.
5. Posem a la nevera per tal que es quedi ben freda.
6.Abans de servir decorem amb pebrots.


Dels errors també s’aprèn:
-Podeu utilitzar pèsols de llauna, en aquest cas els afegirem amb la tonyina.
-La tonyina no cal que sigui en oli d’oliva, la podeu comprar al natural, perquè en aquest cas la barrejareu amb maionesa, per tant, tampoc notareu l’oli d’oliva i d’aquesta manera estareu restant calories absurdes al plat.
-Jo ho acompanyo de bastonets de pa per trencar la textura de l'amanida.
-Qualsevol ingredient és susceptible de canviar al gust.