divendres, 22 de novembre de 2013

PIZZA DIVENDRES

Aquest mes sóc persona, i amb això vull dir que: dormo per les nits, em llevo a les 7h per anar a treballar de dilluns a divendres, lliuro tots els caps de setmana i faig tots els àpats del dia a casa. Si senyor! Aquest mes faig horari d’oficina i estic que no m’ho crec, gaudeixo del que la majoria de persones odien: la rutina, cosa que per moltes companyes de professió és caviar!

Així que puc gaudir d’aquelles coses del dia a dia, les que des d’estudiant no feia. Una d’elles és veure despertar Blanes i no em refereixo al preciós moment de l’alba sinó al despertar dels carrers, de la gent, de la vida social… Mentre condueixo cap a l’hospital, en el meu cotxe i acompanyada per un programa de ràdio que intenta fer riure als nou llevats, observo el meu voltant: un grup de noies adolescents caminen per la vorera, cabells estirats, texans pitillo, dessuadora amb caperutxa i converse, traginant una motxilla eastpack, tot i les cares de son no paren de xerrar possiblement critiquen una companya o es queixen dels deures, qui sap!... A l’altre costat de la vorera dos nois joves vestits amb roba de treball surten d’una furgoneta retolada amb colors, han aparcat davant d’una cafeteria i duen a la mà un entrepà embolcallat amb paper d’alumini... A la parada de l’autobús hi ha la creme de la creme, les àvies no perdonen i ja esperen “l’autocart” que els portarà al mercat de les pageses, possiblement ja han fregat tota la casa i han preparat l’esmorzar als marits així que fugen, en realitat comprar és el de menys, perquè el més important és trobar-se amb la pepita i la juanita i fer safareig…Una noia amb botes altes i un bon abric, carpeta en mà, espera cada dia en un punt determinat del carrer, jo mateixa li he posat l’etiqueta d’universitària, m’he atorgat aquest plaer.

Aixequen la persiana de la fruiteria del barri mentre el camió hi aparca davant, s’han de descarregar totes les caixes... Mentrestant no sé per quin motiu davant meu apareix el camió de les brosses, concretament el que buida els contenidors d’envasos, pel meu cap mil coses s’hi passegen: -Han canviat els horaris de recollida? –Home! A l’hora punta i aquí parats, crec que no és el moment més indicat! Mentre entono la cançó de l’envàs on vas (l’anunci més cantat i odiat), me n’adono que els escombriaires del camió de brossa van amb casc, ho trobo fantàstic, ja que pateixen un risc immens de caiguda. Amb tot l’enrenou el camió de la brossa engega i reacciono ràpidament, primera i accelero, ull amb la nena zombi que va cap a l’escola i creua pel pas de peatons confiada. Torno a aterrar a la Terra, ah si! anava cap a la feina, jo i la meva apatia, quina desídia i quina son, necessitaré un altre cafè per remuntar-me, però surto d’aquest espiral catastrofista i penso que és divendres, lliuro el cap de setmana i avui toca sopar pizza! De cop i volta retorno als meus quinze anys, una pizza ho cura tot!

Els divendres toca sopar pizza és una llei de la república independent de casa meva, o antropològicament parlant un ritual d’inici del cap de setmana, intentem fer-la el més natural possible, però sense oblidar que els divendres a la nit són per descansar i relaxar-se al sofà de casa.

És ideal per: Nens i adults que es neguen a cremar la infància.
Absteniu-vos: Ull si teniu colesterol els formatges tenen molt de greix. Si sou hipertensos mesureu la sal de la massa.

Ingredients:
-Una massa de pizza
-Tomàquet ratllat
-Formatge mozzarella ratllat
-Formatge emmental
-Escalivada
-Ceba
-Formatge escamorza
-Formatge de cabra
-Olives negres sense pinyol
-Orenga i alfàbrega

1.Estirem la massa de pizza i la punxem amb una forquilla. La posem al forn perquè quedi un xic precuita. (180ºC a d’alt i a baix).
2.Un cop una mica cuita la pintem amb tomàquet i hi disposem el formatge emmental i la mozzarella.
            3. Per a la de formatges, els hi posem a talls prims juntament amb una fulla d’      alfàbrega mullada amb aigua prèviament.
            4. Per la d‘escalivada hi posem el pebrot, la ceba i les olives.
5. Afegim l'orenga i  per últim fem un toc de forn a 250ºC a d’alt i a baix.




Dels errors també s’aprèn:
-La massa la comprem a una botiga on la fan ells mateixos. Si en teniu ganes la podeu fer vosaltres, sinó la podeu comprar feta.
-El formatge emmental el ratllem a casa surt més bo i molt més econòmic.
-Una pizza pot ser una manera diferent de menjar verdures o fins i tot peix. És un sopar d’aprofitament, tan sols obriu la nevera i innoveu. Una de les meves preferides és la de salmó i ceba, o la de carbassó i formatge brie..
                                                                                                                              


divendres, 1 de novembre de 2013

PASTIS DE CASTANYA

Una dona gran, però d’edat imprecisa té amples mesures, però hom no sap si pròpies o degudes a les capes de roba que l’embolcallen. Equipada amb faldilles llargues, mocador de farcell cobrint l’esquena, cap tapat que fa invisible el cabell,  mans cobertes amb guants però amb els dits a l’aire lliure i una forta ferum a llenya i a quelcom torrat. Resistència tèrmica altíssima, capaç d’agafar les castanyes roents amb els dits nus i  sense cremar-se. Aspecte seriós, privat sempre del somriure i de qualsevol deix d’apropament social. Li ronda per els seus peus un gat de carrer, prim i àgil, probablement negre com una castanya torrada. Aparegué al segle XVIII en els nostres carrers i places i sembla que s’hi ha quedat. Retorna tots els octubres; ella i els seus atuells. Foc, paella castanyera, gat, paperina de paper diari, guants retallats i olor inconfusible.

És un personatge que sempre m’ha fascinat, per no dir que m’ha fet certa basarda i crec que és digna d’un programa de Cuarto Milenio. Rieu del truc o tracte, de la carbassa endimoniada i de la nits dels morts, i pareu atenció de la dona que us ven les castanyes!

Molts ens hi hem disfressat i hem cantat la cançó d’en marrameu (el gat més mal parat  per una castanya que hi ha hagut a la història!). Lluny queden ja aquelles tardors d’infància, quan a tot ens entusiasmava: una castanyada, una disfressa de pànic i un moniato a la brasa, i aquella visita sòbria al cementiri que feia que per un cop a l’any, tu un nen feliç i presumptament immortal prenguessis consciència de la caducitat d’aquell fet, cosa que et deixava pertorbat per uns dies.

Ara en aquestes festes hi trobem uns dies de calma, si tot va bé de descans, de dinars familiars, de panellets i d’activitats amb els menuts de la casa.

Ja teniu la recepta dels panellets de l’any passat, aquest any m’he animat amb les castanyes, i he fet un pastis de castanyes. És una recepta entretinguda així que mentre m’escaldava la punta dels dits pelant castanyes calentes, he reflexionat sobre la castanyera… És el que té  cuinar sola, tens temps de reflexionar i ordenar pensaments.

És ideal per: Nens, fàcil de fer i entretingut.
Absteniu-vos: Diabètics, alt contingut en sucre i hidrats.

Ingredients:
-500grams de castanyes.
-150grams de sucre.
-125grams de mantega.
-3 ous.

1.Bullim les castanyes 45 minuts. Un cop cuites i fredes les pelem i les esmicolem amb     l’ajuda de un morter o la batedora.
2.Afegim el sucre i la mantega fosa prèviament.
3.Afegim els rovells de l’ou.
4.Incorporem les clares prèviament muntades al punt de neu.
5.Coem a 180ºC al forn connectat de baix durant aproximadament 1 hora.



Dels errors també s’aprèn:
-Cal paciència per pelar castanyes.
-És més fàcil muntar les clares si afegiu una mica de sal.