dilluns, 21 d’octubre de 2013

TEST DE TOMÀQUETS CIRERA

“To be a fashionable we must brunch!”

Això afirmava la revista anglesa Punch l’any 1894. Es tractava de fer un àpat entre les 11h i les 13h que fos un entremig de l’esmorzar i el dinar, i d’aquesta unió sorgeix el Brunch, del BReakfast i el lUNCH.

Resulta que era molt típic entre la gent de l’alta societat anglesa fer aquest àpat quan arribaven de cacera, per reposar forces després d’una matí d’activitat. Solia fer-se l’aire lliure i constava d’aliments salats i dolços. Els americans gelosos sempre de l’estil dels britànics van adoptar la costum ben ràpid tot i que sovint no arribaven de la cacera ni de fer cap activitat, però tant li feia si era qüestió de ser el fashion del barri, s’havia de portar a terme un brunch amb cacera o sense! I de fet jo crec que sempre hi ha una bona excusa per reunir-se al voltant d’una taula farcida de bon menjar.

Amb els anys el brunch s’ha convertit en l’àpat ideal per aquells que, fruit de les nits de festa, han anat a dormir tard i quan es lleven a quarts de quinze no saben si esmorzar o dinar. Un altre ús molt comú del brunch és el dels empresaris en les seves reunions de negocis, o qualsevol professional en un congrés o unes jornades científiques, abans d’iniciar la reunió ja et donen el timetable (sempre em pregunto per què en aquests esdeveniments les etiquetes són en anglès?) a les 11:30h sovint hi trobes el títol de coffe-break, de coffe en té molt poc, perquè et sorprens quan veus la quantitat de menjar dolç i salat que hi ha. Això sí, sol ser a peu dret, amb un platet a una mà i a l’altra la tassa o la copa, llavors es quan penso en els deus de l’hinduisme que tenen tres o quatre braços per banda, això seria genial en aquests casos!

Tornant al brunch molts estareu pensant que és com el típic esmorzar de forquilla, i no us ho puc negar, la idea és la mateixa, fer una espècie de segon esmorzar que tanca les portes a poder dinar, però  la praxis és molt diferent. L’esmorzar de forquilla consta d’un plat i una taula,  en canvi el brunch engloba més la idea de piscolabis a l’aire lliure i sense forquilla, consta de dolços i salats de begudes calentes i fins i tot de begudes alcohòliques i còctels. El brunch, socialment parlant, és una trobada molt productiva i agradable, reunits per una taula de bons aliments  la conversa neix molt ràpid per tant els llaços socials són molt fàcils.

-El fet d’estar de peu et dóna llibertat de moviments per apropar-te a qui tu vulguis o en cas contrari fugir d’algú. Solen produir-se cercles de conversa que són totalment oberts, si més no, més oberts que una taula amb cadires, per tant és gairebé impossible quedar-se’n al marge.

-La diversitat de menjars fa que estableixis una fàcil conversa: -Has tastat aquelles broquetes? Són boníssimes…

-L’aire lliure confereix aquell estat de plaer i llibertat individual en que és impossible sentir-se fora de lloc ni tampoc aclaparat per la gent. Si el temps acompanya i el sol és un membre més del brunch, la situació pot ser immillorable! De fet diuen que un brunch és la millor manera d’introduir una persona en societat o a la família, és clar que és menys estressant per al nouvingut que asseure’s en una taula on tu ets el nou i tens  desenes de pupiles que et miren i et pregunten a l’hora.

Com us he dit és un costum molt comú als Estats Units, això no tanca les portes a que a tot el món occidental estigui posant-se de moda, com a antropòloga no crec que adoptar costums forans sigui res dolent, més aviat al contrari, crec que fa créixer la cultura i que diu molt a favor nostre. Hi haurà un diumenge per fer un esmorzar de forquilla i un diumenge per a fer un brunch. Molt probablement el nostre brunch no constarà dels famosos ous a la benedictine de Nova York, en canvi de ben segur que hi participaran el cava i el pernil salat. Això sí! Penso que anar a un restaurant a fer un brunch és trencar la màgia del brunch i desvirtuar-lo, no perdeu l’oportunitat d’organitzar-lo vosaltres i fer-lo al aire lliure!

Us animo a fer un brunch, qualsevol excusa és bona! Fa ben poc van fer un brunch amb les companyes de feina, la nostra excusa va ser celebrar tres aniversaris alhora, una oportunitat per reunir-nos fora de l’ambient hospitalari, fora del color blanc i els llums dels fluorescents, gaudint del sol, de la bona companyia, del bon menjar i la bona conversa (us ho confesso vam acabar parlant de feina, ho portem a les venes!). Les mosques van ser les nostres companyes de brunch, però quan un va al camp ha de saber on està i adequar la seva conducta a la situació, ha de passar per alt la presència d’insectes i penso que en aquests moments és quan un demostra la classe que  té! Un migdia immillorable, que recordaré sempre, gràcies lobas!

Us passo una de les receptes que més em va agradar, gairebé és un treball manual…

És ideal per: tothom, un aperitiu molt diferent i baix en greixos.
Absteniu-vos: intolerants a la lactosa.

Ingredients:
-Tomàquets de cirera
-formatge cremós baix en greixos
-Enciam
-Un test petit
-Un paquet de sal
-Broquetes llargues

1.Rentem el test amb aigua i sabó, un cop net i l’emplenem de sal.
2.Clavem les fulles d’enciam al test, simulant una planta.
2.Rentem els tomàquets i els hi fem una creu amb un ganivet a la part de d’alt. (L’oposada a on hi ha la fulla)
3.Amb una cullereta petita farcim el tomàquet de formatge
4.Clavem una broqueta al tomàquet hi ho posem al test.






Dels errors també s’aprèn:
-Com més fred és el formatge millor, més fàcil és la tasca.
-És probable que acabeu tacant tot  el tomàquet de formatge, un cop acabeu el netegeu amb un tovalló de paper i cap problema.
-Podeu embolicar el test amb un paper de cel·lofana o clavar-hi un molinet de vent. 

dijous, 10 d’octubre de 2013

BLEDES ALS TRES COLORS

Moltes vegades he afirmat que la  cultura determina el llenguatge, i per tant el pensament (quan parlem en termes de cognició, llengua i pensament és el mateix) a efectes pràctics significa que, per exemple, si el meu idioma no disposa d’una paraula per descriure diferents estats de l’aigua, senzillament li diré “aigua” i punt,  a diferència dels hopi que tenen una paraula per anomenar aigua moguda i una per aigua estancada però en canvi no tenen mots diferents per a sofà, butaca o puf. En altres aspectes s’assemblen a  nosaltres, només disposem de dos mots pel gènere, mascle o femella, per tant, un tercer gènere és inconcebible (per part de les autoritats). Com alguns pobles no disposen de singular, això demostra la importància del grup,  o com a  Nova Guinea que l’oncle matern i el patern no s’anomenen igual, ja que tenen tasques diferents dins la família, els exemples tendeixen a l’infinit...


Qualsevol antropòleg i més d’un filòsof s’estirarien dels cabells si llegissin la lacònica sentència: La cultura determina el llenguatge!, i em dirien que no n’està totalment d’acord. De seguida els explicaria que va dirigit a un públic estàndard, no expert en antropologia i menys encara en semiòtica.
És per això que em sento en deute d’explicar-vos de manera planera i molt resumida, de què tracta el relativisme lingüístic, tan sols necessitaràs una mica d’atenció i concentració: estic segura que ho entendràs!

Resulta que dins la relativitat lingüística la hipòtesis més sonada és la de Sapir-Whorf (el primer era lingüista i el segon enginyer químic). Fou formulada a la dècada dels 40 a EUA, concretament a la universitat de Yale, on treballava Sapir i estudiava la segona carrera Whorf.  Bàsicament la hipòtesis anuncia:
           
La llengua d’un parlant determina com conceptualitzem la realitat, com  la memoritzem i com la classifiquem. És a dir, la llengua determina fortament el pensament. Entre parlants de diferents llengües poden existir diferències notables alhora de resoldre problemes, això és fruit d’aquest relativisme lingüístic.

La versió més relativista descriu la llengua com una espècie de presó que ens encaixona la realitat segons els paràmetres ja establerts per aquesta. Per tant i tornant a l’exemple dels hopi, aquests mai podran temporitzar el temps en futur, perquè aquest concepte no existeix en la seva llengua.

Podeu suposar que aquesta hipòtesis va tenir certes crítiques per part dels universalistes que creien que la ment humana,  independentment de la cultura, té les mateixes estructures bàsiques de llenguatge, per tant hi ha d’haver uns trets comuns i universals.

Els estudis fets per demostrar aquestes afirmacions es basaven en els colors, en com anomenem els colors segons el llenguatge i en la capacitat d’ aprendre colors nous quan aprenem un idioma nou. L’objecte d’estudi era la conceptualització dels colors mitjançant el llenguatge: quin nom posem als colors, quants colors distingim,... Per exemple, Berlin y Kay van reunir una mostra de parlants de llengües diferents i els van donar 320 targes de colors diferents. Els van demanar que les classifiquessin fent piles del mateix color i que entre les piles escollissin  la targeta que millor representava el color. Amb aquest estudi van arribar a la conclusió que hi havia almenys quatre qüestions universals quan es tractava de posar nom als colors (de l’estil que totes les llengües que tenen un terme per designar el vermell, disposen d’un terme per blanc i un per negre...). Però també van dividir els participants en estadis, essent els estadi I, les societats menys desenvolupades com els Dani, de Papua Nova Guinea, que tan sols  diferenciaven blanc/negre. L’estadi II, els Tiv de Nigèria que usaven gammes de colors i les paraules llum o fosc per determinar la saturació del color. I d’aquesta manera anar avançant estadis fins arribar al estadi VII poblat per les societats europees, àrabs, coreanes... Com podeu observar això fa tuf a evolucionisme, i és fàcilment manipulable per part dels sectors més racistes de la societat. Per tant, la disputa entre relativistes i universalistes estava servida.

Després de mil discussions entre relativistes i universalistes ens adonem que  les coses no sempre són ni blanques ni negres, sinó que entre aquests dos colors hi ha un munt de matisos. Per una banda, els relativistes no poden deixar-ho tot en mans de la cultura, no poden negar que tots som homo sapiens sapiens, per tant, hem de compartir unes estructures mentals que condicionen la manera com conceptualitzem, memoritzem i classifiquem la realitat. Per l’altra, els universalistes no poden passar per alt el paper de la cultura i deixar en mans de la fisiologia neurològica de l’home la determinació semàntica de cada llengua.

M’agrada pensar que existeix una interdependència entre uns i altres i que  com moltes coses a la vida  el punt mig és l’equilibri, és l’assortiment de respostes, el que fa rica la ment humana, per molt que alguns s’entestin en donar una única resposta vàlida a les preguntes.

Ara que ja en saps una mica més, et passo un festival de colors. La verdura més odiada plena de diferents gammes de colors, al gust del consumidor i et deixo escollir com conceptualitzaràs cada color.

És ideal per: TOTHOM, verdura de fulla verda una de les més preuades.
Absteniu-vos: detractors de les bledes. (Heu pensat en donar-li una segona oportunitat?)

Ingredients:
-1 Manat de bledes.
-3 pastanagues.
-1 ceba
-Daus de pernil salat.

1.Rentem i tallem les bledes, les pastanagues i la ceba.
2.En una paella amb poc oli d’oliva coem les bledes amb la tapa de la paella posada, per aconseguir una cocció gairebé al vapor.
3.Quan estan gairebé cuites afegim la pastanaga, la ceba i el pernil.
4.Coem tot junt i servim.



Dels errors també s’aprèn:
-Us animo a comprar les bledes i els espinacs a plaça, la diferència de gust i de qualitat no té color, i a més a més, reactiveu el consum quilòmetre 0 i l’economia del poble.
-No llenço mai les penques (tiges) de les bledes, tenen un alt contingut en fibra.
-La forma com tallem les verdures pot fer que siguin més desitjables i que modifiquin la seva textura. Si talleu la pastanaga amb el pelador de patates, descobrireu una textura molt diferent.
-Si us en sobra, l’endemà podeu fer una truita per llepar-se els dits.