dijous, 30 de maig de 2013

MAGDALENES AMB XOCOLATA

Us ha posseït mai aquell fort desig de menjar xocolata? 
Són vàries les vegades  que treballant he obert la meva taquilla de la feina buscant una teula de xocolata o en el seu defecte he preguntat: -Compis, ningú té xocolata? Amb sort algun amable pacient ens ha obsequiat amb uns bombons… En cas contrari, haig de mantenir aquell estat d’abstinència i apagar la flama del desig amb un cafè. I ara molts de vosaltres esteu pensant en la mítica frase de: la xocolata és el substitut del sexe. Permeteu-me fer una sentència:
-El sexe és insubstituïble! I la xocolata també!
Al que ens volem referir quan dotem a la xocolata de sensacions plaents com el sexe, és a les endorfines, que són uns neurotransmissors que produeixen un estat de benestar i plaer. S’alliberen després de practicar esport, en moments de felicitat i/o nervis, quan mengem aliments dolços o picants, quan tenim un orgasme o durant els mesos de gestació, és el que històricament s’ha anomenat la morfina que produeix el propi cos…
I aquesta produeix addicció, semblantment a la morfina exògena, per això volem repetir, perquè d’alguna manera, som addictes a aquesta sensació de benestar que ens produeix l’alliberament d’endorfines en diferents ocasions.

Els corredors professionals són capaços de córrer tanta estona perquè, quan el cos començar a alliberar endorfines, aquestes actuen “d’analgèsia natural” baixant la sensació de fatiga i els llindars del dolor. Cal anar en compte perquè aquest és el punt on es produeixen lesions importants.

Pel que fa a les embarassades, el tema es força curiós. Resulta que durant la gestació la placenta va excretant un derivat de les endorfines, per tant les gestants, en principi, solen estar sempre contentes i afables, ara bé, durant el part es perd aquesta placenta i també la secreció d'endorfines, (us sona aquell grup social que practica la placentofàgia? Doncs aquí en teniu una raó). Cal dir que en el postpart immediat, s’allibera l’hormona oxitocina que ajuda a la contracció de l’úter, a la secreció de llet, baixa la tensió arterial, els nivells del dolor, crear el vincle afectiu mare-nadó, i el més important, ajuda a superar l’addicció a les endorfines que s’ha creat durant l’embaràs, eus aquí un altre punt positiu per la lactància materna. L'oxitocina és anomenada “hormona de la sociabilitat”, augmenta els vincles entre persones per això puja durant la lactància materna, durant l’enamorament, durant l’activitat sexual... És tot un antídot a la falta d'endorfines! 

Però deixant de banda els runners i les embarassades,  quan necessitem xocolata és  quan inconscientment busquem una situació de plaer, quan estem estressats, preocupats o tensos per quelcom. Sovint també quan ens volem donar un premi, i quina millor manera que alterar l’estat de benestar corporal que estimulant les endorfines amb un tall de xocolata!

Aquestes magdalenes amaguen una petita porció de plaer a l’interior, el millor de tot és fer-les i donar-les a provar fent-se la sueca: -He fet magdalenes de sucre, en vols una? I no us perdeu la cara que fa el tastador quan descobreix que està farcida de trossets de xocolata, se li oloren les endorfines!

És ideal per: Aquells que vulgueu pujar les endorfines durant la mitja part de la feina o durant el berenar amb les amigues. Lactofòbics, podeu canviar la llet per la vostra aliada.

Absteniu-vos: Diabètics i persones que patiu colesterol.

Ingredients:
-2 ous
-150ml de llet
-50grm de mantega
-1 sobre de llevat
-250 grm de farina
-60grm de sucre
-50grm de xocolata negra
-50grm de xocolata blanca


1. Desfem la mantega fins que queda com la textura d’una pomada.
2. Batem els ous, la llet i la mantega.
3. Incorporem la farina, el llevat i el sucre.
4. Tallem la xocolata a daus ben petits i la barregem amb la massa.
5. Emplenem els motlles de magdalena fins a la meitat.
6. Fornegem a 200ºC només a baix durant 20 minuts.



Dels errors també s’aprèn:
-És millor utilitzar motlles de silicona o aquells que són de metall amb 6 forats, d’aquesta manera no agafaran formes estranyes. Habitualment, folro els motlles de silicona amb motlles de paper, perquè són més agradables i més còmodes per emportar.
-La mantega la podeu fondre al bany maria o al microones.
-Podeu utilitzar les xocolata al gust, o segons disposeu a la despensa.
-Ull amb el temps de forn, vigileu-les d’aprop!

dijous, 23 de maig de 2013

MUSCLOS AMB PICADA DE VERDURES


Els humans som, per naturalesa, omnívors. Segons l’etimologia de la paraula: Omnis-tot, vorare-devorar, significa que ho devorem tot!
En principi podem consumir tot tipus d’aliments, ja siguin animals o vegetals, fongs o roques, aliments crus o cuits. He dit en principi, perquè, finalment tan sols ens alimenten d’un petit ventall d’aliments. Les raons que acaben dictant el que és bo per menjar i el que no les podríem  resumir en:

-Primerament, hi ha una raó que podem etiquetar com la de costos i beneficis calòrics. Allò que consumeixo ha de tenir un cost calòric adequat amb les calories que finalment m’aportarà. Per exemple, cultivar una patata (sembrar, regar cada dia i recollir) em suposa una despesa calòrica de 200 Ca per patata, i una patata bullida m’aporta 80 Cal, els comptes no surten, per tant o modifico el tipus de conreu, o demano ajuda... Un exemple més recent: si menjar patates bullides  em suposa anar al mercat i haig de caminar 4 km cada dia, o hi vaig amb cotxe, o en compro de congelades, o consumeixo pastanagues que les vénen a prop de casa...

-En segon lloc, trobem les raons que m’agrada anomenar simbolico-religioses. Alguns aliments resulten un tabú per algunes cultures i no  es consideren bons per menjar ni comestibles, per tant s’envolten d’una esfera sagrada, encara que moltes vegades la primera raó no va ser sagrada. Per exemple: a l’Índia no mengen vaca, perquè és un animal sagrat, després de molts estudis s’ha arribat a la conclusió que la raó no és simbolico-religiosa, sinó més aviat fa referència al primer aspecte. La vaca els hi aporta més beneficis viva que en forma d’hamburguesa, els ajuda en el conreu del camp i com animal de transport... Molt semblant és el motiu per el qual nosaltres no mengem gos, senzillament no en tenim la necessitat, ja que agafem la proteïna d’altres tipus d’animal, i el gos ens aporta molt més ja en un àmbit “psicològic-afectiu” viu que no pas mort. Els nòrdics fan escarafalls quan ens veuen menjar gambes, nosaltres en fem al veure un asiàtic menjar grills, però en canvi mengem cargols!

-Una tercera raó és el que ens cau bé a l’estómac i el que no. És cert que podem menjar de tot, però hi ha aliments que són més digeribles que altres. Inicialment tots els homo sapiens sapiens érem “idèntics” però amb els anys, ens hem anat adaptant al medi, i els estómacs també. Quan aneu de viatge ho noteu, oi?... Tan sols l’aigua de l’aixeta d’un altre país us pot caure malament, la vostra flora no té les armes per contrarestar les bactèries presents en ella, en canvi els natius en veuen com aquell que res! Sabeu que la majoria d’asiàtics tenen aquest mal que molts de vosaltres també patiu? Em refereixo a la intolerància a la lactosa, o també anomenada lactofòbia. L’han desenvolupat de forma espontània, per la senzilla raó de no haver continuat amb el consum de llet una vegada han deixat la lactància materna. Això fa que no hagin desenvolupat la lactasa, partícula necessària per digerir la lactosa. Lògicament els cal ser víctimes d’algun estudi per adonar-se’n, perquè la llet no és un bàsic en la seva dieta, com ho és  per nosaltres. No són un poble que  tradicionalment hagin fet ús de del munyiment d’animals, en canvi si de la fulla del té, de l’arròs, la soja...Per tant, la majoria d'asiàtics viuen sense saber que són intolerants a la lactosa.

Aquests són alguns dels punts que configuren el que s’anomena les cuines del món, la diversitat d’aliments que mengem o deixem de menjar i que en última instància són protagonistes de la cultura d’un poble.
Però, jo hi vull afegir el que en ciències s’anomena una hipòtesis ad hoc, aquella que queda al final, que resulta un afegit, però que és totalment necessària per explicar un fenomen:

-Els motius individuals per els quals mengem o no un aliment. Tothom té algun aliment que no li agrada, i si busquem una raó podríem tirar de les teories de Freud, o senzillament dir, que és un fet cultural o fins i tot familiar que sol passar molt. Què és el que a vosaltres no us agrada?

Durant 27 anys de la meva vida no m’han agradat els musclos. De fet no els havia provat. Reconec que era per el seu aspecte, certament poc agradable. Em vaig animar a provar-los perquè me’ls van regalar a la peixateria i després de fer aquesta recepta, on visualment no em posava a la boca un musclo, vaig descobrir que molt sovint: ulls que no veuen...

És ideal per: Operació bikini, diabètics i persones que patiu colesterol, anèmics i persones que no mengeu peix.

Absteniu-vos: Hipertensos, tenen força sodi.

Ingredients:
-1 Kg de musclos de roca
-2 cebes tendres
-2 pastanagues
-1 pebrot vermell
-1 pebrot verd
-2 tomàquets d’amanida
-Oli, vinagre, sal i pebre.

1. Amb un ganivet rasquem les valves dels musclos tot retirant-ne les restes de brutícia marina.
2. Emplenem una olleta petita amb 2 dits d’aigua salada i hi avoquem els musclos. Tapem i deixem que arranqui el bull, per tal de que s’obrin.
3. Un cop oberts els retirem de l’olla, extraiem una de les valves i els disposem en una plata per servir.
4. Rentem i tallem totes verdures a daus.
5. Repartim les verdures per sobre dels musclos i amanim.



Dels errors també s’aprèn:
-És important rascar amb un ganivet prèviament, perquè la valva ens la posarem a la boca!
-Aquells musclos que no s’han obert, s’han de llençar, és un símptoma que no són bons.
-Podeu escaldar els tomàquets per pelar-los millor.





dijous, 16 de maig de 2013

PÈSOLS A LA FLAMENCA


Els pèsols han estat els protagonistes de vàries històries al llarg de la humanitat.
S’han trobat pèsols fossilitzats que daten de 5000 anys a.C. I en l’era moderna van ser el primer aliment enllaunat i el primer aliment que es va congelar.

També és el protagonista d’aquella història que t’explicaven els teus pares quan anaves a dormir: La princesa i el pèsol, un conte amb flaire molt masclista que emmarcava  la cosmovisió d’una nena d’Occident als anys noranta. Forçosament havies de voler ser una princesa, vestir amb les sandàlies de la Xuxa i jugar amb la Barbie. Els nens volien ser futbolistes, jugaven a pressing-catch i, entre partit i partit, canviaven els cromos de bola de drac.

Però de totes les vegades que he gravat a la meva memòria la paraula pèsol, ordenant-la amb categories diferents: categoria conte, categoria truita de pèsols de la mare, categoria pèsols congelats com a tractament de crioteràpia en el postoperatori d’una artroscòpia de genoll..., realment, per mi, els pèsols estan en el calaix mental: Mendel/ biologia /laboratori/ batxillerat.

Durant dos anys de la meva vida, portava el lema “científica al poder” a la ment, i no només això, sinó que havia inscrit aquesta frase delicadament a la meva bata del laboratori, que consistia en una samarreta de l’aniversari de l’institut “tunejada al gust de cada alumne.

Els que avui em coneixeu, sabeu que aquest lema no fa molt per mi, però com diuen a les pel·lícules: tothom té un passat! I de fet aquest passat et configura com a la persona que ets avui, per això sempre penso que no ens n’hem d’avergonyir mai.
Des de  ben petita, el meu somni era cuidar a persones malaltes, i per complir aquest somni calia passar pel sedàs de batxillerat científic i de la salut, (encara avui em pregunto on estar  “la salut” perquè jo no vaig fer cap assignatura que tractés aquest tema!).

Bàsicament era una bateria de fonaments científics que em van deixar K.O. Podem dir que vaig adoptar una visió del món totalment científica, salvant-me del naufragi personal, les assignatures d’Història d’Espanya i Filosofia. D’altra banda cal dir que, si ara sóc una persona força crítica, durant l’adolescència estava instal·lada en la crítica gratuïta i no podia entendre com les companyes del batxillerat humanístic podien passar per el batxillerat sense fer mates. Pensava que quedarien a mitja formació personal, desproveïdes d’un ensenyament importantíssim per a la vida moderna com són les ciències. De ben segur que elles pensaven el mateix de mi: -On va aquesta sense conèixer a fons el cinquecento italià! Doncs anava per on podia, perquè la veritat és que la meva nota estrella en física i química era el 5 (menys sort tenia encara en les mates). En canvi les assignatures comunes com català, castellà, filo i història les aprovava amb un lleuger esforç perquè en el fons, jo sabia que tenia la ment humanística totalment, en canvi havia de fer el batxillerat científic perquè era el bitllet de canvi per estudiar infermeria. Sabent que mai em caldria dominar les derivades per administrar un nolotil per vena, ni el moviment rectilini uniforme per fer un sondatge vesical a un home amb afectacions prostàtiques. Això sí, calia agafar-s’ho bé i trobar el gust allò que es pogués degustar: la biologia era una de les assignatures que encara m’agradaven prou, sobretot quan m’explicaven la història de Darwin i de Mendel.

Mendel i els pèsols llisos i rugosos, el viatge de Darwin en el beagle, tot això em tenia força atrapada. Sabeu que Darwin i Mendel no es van conèixer mai? Si ho haguessin fet hagués estat un gran pas per la ciència, perquè Mendel havia descobert allò que Darwin va haver de deixar en interrogant en els seus escrits perquè desconeixia! Diuen els historiadors que Mendel li enviar una carta a Darwin explicant-li el resultat del seu estudi, però que Darwin no la va llegir per excés de correu postal! Una llàstima, oi? D’altra banda les troballes de Mendel no es van fer famoses fins que aquest va morir, és el preu a pagar per no tenir  padrí, molts cervells prodigiosos i el seu coneixement queden enterrats. En canvi, Darwin tenia un cosí que editava una revista científica i això li va permetre fer públiques les seves troballes.

I cada vegada que cuino pèsols, intento reproduir mentalment les lleis de Mendel sobre els al·lels recessius i dominants, lògicament sense èxit fins que un dia cansada de l’error decideixo entrar a viquipedia i alimentar al meu intel·lecte, i me n’adono que no les tenia tan oblidades, com deia Plató: “Aprendre es recordar!”

Aquest recepta s’anomena popularment ous a la flamenca, però avui li canvio el nom perquè  vull fer protagonistes als pèsols, un aliment molt nutritiu, de temporada i KmO. No cometeu l’error de menjar pèsols congelats a la primavera, al mercat o a la plaça en trobareu per un preu assequible, i si  pregunteu us diran que venen del Maresme. Això sí, us haureu d’entretenir a treure’ls de les baines, segur que trobeu 5 minuts per dedicar-vos-hi.

És ideal per: Aliment ric en proteïnes vegetals, minerals i vitamines. Per tant és molt aconsellat a persones anèmiques, vegetarianes, esportistes, estudiants... I a totes les persones que pateixen astènia primaveral.

Absteniu-vos: Diabètics, ull amb les quantitats, amaguen hidrats de carboni. Si patiu hipertensió o hipercolesterolèmia cal que vigileu com els cuineu. Aquesta recepta no és la més adequada.

Ingredients:
-Un grapat de pèsols (aproximadament uns 80grm un cop són pelats)
-Un grapat de pernil salat tallat a daus
-1 ceba
-4 cullerades de tomàquet triturat en conserva
-2 ous

1. Retirem els pèsols de les baines i els netegem.
2. En una cassola fem coure la ceba tallada ben petita sense que es quedi rossa.
3. Afegim els pèsols i remenem durant tres minuts, per tal que quedin ofegats.
4. Incorporem un got d’aigua freda i  una culleradeta de sucre, tapem la cassola i deixem coure 15 minuts.
5. Afegim el pernil tallat a daus, i deixem coure uns 15 minuts més, segons si els volem més o menys tendres.
6. Afegim el tomàquet triturat i un cop cuit rectifiquem de sal.
7. Disposem els pèsols en cassoletes aptes per el forn, i esclatem un ou al centre.
8. Posem les cassoletes al forn 5 minuts a 180ºC amb el forn a d’alt i a baix.


 Dels errors també s’aprèn:
-El temps de cocció és delicat, volen paciència i atenció.
-Podem variar el pernil salat per cansalada.
-Esclatar l’ou sense que ens rebenti el rovell pot ser complicat, com que jo sóc molt poc destre amb això, primer l’esclato amb un got i després l’afegeixo als pèsols.
-El temps de forn varia segons si us agrada que l’ou quedi més o menys cru.



dijous, 9 de maig de 2013

GALETES NUPCIALS


Responsabilitat i compromís són dos adjectius dels quals la gent sol fugir. El ritme de vida frenètic que ens imposa el dia a dia de la societat occidental, fa que se’ns faci difícil comprometre’ns amb la feina, amb els amics, amb la parella i que acabem lloant els canvis i avorrint la rutina.

En canvi a tothom li agrada una festa, un bon dinar, un brindis i un ball. Celebrem els aniversaris, les graduacions, els sopars de Nadal i, tristament també, ens retrobem per donar l’últim adéu quan algun ésser estimat mort. Però en canvi quan es tracta de celebrar l’amor entre dues persones que s’estimen, ens tallem.
Per què a la gent no li agrada casar-se? Per què no volem celebrar que ens estimem  davant de la nostra família, o dels nostres amics? Està passat de moda?
Certament, la societat està canviant, i el tipus de vida que portaven els nostres avis, no és el que portem nosaltres, això significa que els casaments tampoc poden ser iguals que els d’abans. Els rituals es mantenen, però no són estàtics, sinó que canvien i s’adapten a les noves situacions. La cultura i les tradicions no són perennes.
 Moltes vegades creiem que no cal un contracte per demostrar o assegurar l’amor i mirem un casament amb les ulleres de la utilitat, fent ús d’aquest modus operandi purament utilitarista que ens caracteritza tant!: Per què serveix casar-se? No necessito cap paper que legitimi el meu amor cap a tu! Altres vegades no volem ser el centre d’atenció, o no volem fer el “bodorrio” i gastar-nos molts diners.

Crec que no hi ha res més personal que un casament, i precisament aquesta és la gràcia, que un casament sigui al gust i a la butxaca dels nuvis. Enlloc està escrit com ha de ser, només hi ha una norma: l’assistència de dues persones que s’estimen i que volen fer palès el seu amor i comprometre’s l’una amb l’altra.

Això sí, a nivell pràctic necessitareu: una persona que tingui poders estatals o religiosos per reafirmar el compromís, un parell de testimonis (si home clar, aquella amiga teva ho està desitjant!) i un bolígraf per firmar, i aquí ve la part que no agrada però… Quants fulls has firmat des que vas complir els divuit anys? Contractes laborals o amb companyies de telèfon, amb l’assegurança del teu vehicle, sí fins i tot t’has casat amb la Caixa! No firmaràs per ell/a?

De la manera que adorneu aquest COMPROMÍS ja és al gust del consumidor, ho podeu fer al camp, a l’església, a l’ajuntament, a casa vostra, amb els pares o amb els amics, podeu anar amb vestits nupcials o amb bikini, podeu muntar un partit de futbol per la tarda, anar a una casa rural, o com l’anunci de l’aigua; casar-vos a alta muntanya!
Tan sols es tracta de la festa de l’amor i l’alegria, després de tots els mals de cap que et dóna la vida, la feina…, ja toca celebrar l’amor, no creieu? Com antropòloga sóc una amant dels rituals, en aquest cas dels casaments autèntics, aquells rituals variats on no hi ha res obligat, ni la lliga ni el vals, però un munt de detalls on els nuvis fan palesa la seva alegria d’estimar-se.

Aquest passat cap de setmana he tingut l’ocasió d’assistir i fer de testimoni del casament dels nostres amics, en Josep i la Sara. No em queda més que felicitar-los pel seu enllaç i pel dia tan especial que van decidir compartir amb nosaltres: mil petons parella!
 Dos dies abans del casament la núvia, la Marta i jo vam cuinar aquestes galetes perquè els nens les mengessin durant el banquet. Compartir davantal amb les amigues és un plaer, us ho recomano moltíssim. Cal dir que el dia del casament gairebé no vaig veure galetes, no penseu malament, la culpa no va ser tan sols del vi, sinó que els nens se les van cruspir en un moment!

És ideal per: Nens. Fetes a casa són mil vegades més sanes.
Absteniu-vos: Persones que patiu colesterol o diabetis.

Ingredients:
-200grm. de farina.
-60grm. de sucre fi.
-120grm. de mantega.
-1 rovell d’ou
-1 got d’aigua
-1 tauleta de xocolata blanca de cobertura.
-1 tauleta de xocolata negra de cobertura.
Atuells per a la construcció de les galetes:
-Un motlle de cor
-Perles comestibles per decorar la núvia

1. Tamisem la farina i el sucre.
2. Barregem la mantega, que ha d’estar a temperatura ambient, amb la farina, el sucre i el rovell d’ou.
3. Amassem bé.
4. Fem una bola amb la massa i la deixem reposar una hora a la nevera.
5. Estenem la massa en el marbre de la cuina, amb un rodet  i amb el motlle fem la forma de les galetes i les disposem a sobre d’una plata de forn amb paper apte pel forn.
6. Deixem coure 180ºC durant 15 minuts al forn a d’alt i a baix.
7. Desfem la xocolata al bany maria.
8. Decorem les galetes al gust.




Dels errors també s’aprèn:
- Millor farina de rebosteria.
- Cal deixar refredar bé la massa per donar-hi la forma, ha d’estar dura.
- Les galetes han d’estar fredes i la xocolata ben calenta per poder-les decorar.
- Cal paciència i unes companyes de cuina ben apanyades!


dimecres, 1 de maig de 2013

MARBLE CAKE


Fem un cafè? 

Diuen que un cafè és l’assegurança que els propers cinc minuts valdran la pena. Però analitzem que hi ha darrere d’aquesta proposta.

El cafè s’ha convertit en un espai de socialització i confraternització. Quan preguntem algú si vol fer un cafè, l’estem instant a molt més que a preparar un infusió de cafè amb aigua calenta o a tirar una monedeta a una màquina dispensadora… En realitat l’estem convidant a socialitzar amb nosaltres. I de fet, què fem en una cafeteria? No tant sols prendre cafè, oi? S’hi couen moltes coses tot desfent el sucre del tallat. 

Fer un cafè permet intercanviar informació social, i això no és gens negatiu per l’espècie i per la comunitat, em refereixo a aquesta activitat que tenim catalogada com negativa i que hem  batejat com fer safareig o xafardejar. Aquesta activitat és innata en l’espècie i sobretot en la femella, permet estar al corrent de les activitats dels membres d’una comunitat determinada i això sempre crea vincle. Una de les teories sobre l’origen del llenguatge en l’ homo sapiens sapiens diu que va sorgir per la necessitat que tenien les dones de xafardejar sobre els homes mentre es desparassitaven, era com anar a la perruqueria! Què hi fan les femelles allà? Exacte, intercanviar informació social. Saps que tal s’ha casat... Menganito s’ha comprat un cotxe nou... Fulanito ha acabat la carrera i ha marxat a l’estranger... Tal ha trobat parella i tal estar embarassada!

Els mascles són molt menys actius en aquesta activitat. Les seves preocupacions van més encarades a emfatitzar la seva força social, el seu lideratge, ja sigui amb els diners, la feina, el cotxe, l’esport, el que abans  significava mostrar les seves qualitats en la caça i aconseguir la femella més fèrtil, ja no tant per procrear l’espècie, sinó per fer palesa la seva superioritat davant dels altres mascles, però en fi, algú ha de vetllar per la unió de la comunitat, no? 
Imagineu si n’és de socialitzador el cafè que el seu consum ha estat prohibit a molts indrets al llarg de la història, tancant forçadament cafeteries, ja que el cafè podia ocasionar intercanvis intel•lectuals perillosos per l’estat entre els seus consumidors. Al món islàmic durant molts anys va ser considerat una droga, i a Turquia es deia que si un home no proporcionava suficient cafè a la seva esposa, aquesta podria  divorciar-se.

A vegades “quedem per fer el cafè” i no prenem cafè sinó altres begudes. Moltes vegades l’acompanyem amb alguna cosa dolça. Quedar per fer el cafè ja comporta aquesta consigna: no és obligatori fer el cafè manualment i personalment i tampoc prendre cafè sol, sinó que al seu voltant s’hi despleguen un munt de possibilitats. Jo no concebo un cafè de mitja tarda sense una mos dolcet, ja sigui un tallet de coca casolana o un quadrat de xocolata.

Avui us porto un  marble cake, si home sí, un pa de pessic d’aquells de marbre. Diu  la llegenda que el va batejar així la reina Victoria del Regne Unit quan en un tea time (gran ritual anglès per intercanviar informació social) el cuiner la va sorprendre amb un trosset d’aquest pastís i ella en va veure la semblança amb el marbre de Carrara, que era un mabre italià molt preuat per a fer escultures i altres tipus d’obres d’art. L’essència de les pastes de te consisteix en no ésser mossegades més de dues vegades, és a dir que, o són petites o les tallem petites.


És ideal per: Gent sana com un roure que es vulgui donar un premi. És molt calòric i alt en greixos, preneu-lo per esmorzar o un tall petit per berenar,com si fos un tea time, no més de dues mossegades.
Absteniu-vos: Persones que seguiu una dieta baixa en greixos o sucres, hipertensos, diabètics, hipercolesterolèmics...

Ingredients
-250grm. de mantega
-250grm. sucre
-5 ous
-250grm. farina
-10 cullerades de cacau en pols
-1 cafè sol
-1cullerada de llevat

1.Escalfem la mantega al bany maria o al microones, perquè ens  quedi  més tova.
2.Barregem el sucre amb la mantega.
3.Afegim els ous, la farina i el llevat i remenem bé amb una cullera de fusta.
4.Dividim la massa en dues parts.
5.A una massa li afegim el cacau i a l’altra el cafè.
6.En un motlle allargat, prèviament enfarinat, hi afegim la massa de cacau i a sobre la de cafè.
7. Amb un pal de broqueta llarg o unes agulles de fer punt, punxem la massa i realitzem moviment circulars de baix cap a dalt, per tal que es barregin lleugerament les dues masses i agafin l’aspecte de marbre.
8.Fornegem a 180ºC només a baix durant 50 minuts.





Dels errors també s’aprèn:
-Mai margarina, sempre mantega.
-La primera vegada se sol ser massa prudent amb la tasca de remenar per barrejar les dues masses, a poc a poc, et converteixes en un aficionat a les formes.
-Es pot dipositar les masses en el motlle de forma alterna, cacau-cafè, cacau-cafè... Recordeu que és millor la de cacau a baix, ja que és més densa.
-Podeu modificar els sabors, la típica marble cake, és de vainilla i cacau i s’acompanya amb un bocí de nata muntada.