dijous, 28 de febrer de 2013

PA DE PESSIC DE CANYELLA


Diuen que les embarassades no necessiten posar llevat quan fan un pa de pessic, fan créixer els pastissos igual que creix el fill dins seu!

No en tinc dades empíriques d’aquest fet, però qui sap?  Sempre puc demanar-li a la Susana i a la futura Júlia que m’ho demostrin!

De supersticions populars sobre les embarassades n’hi ha cabassos plens. Són aquest tipus de creences que estan divorciades de la ciència i no passen pel sedàs de la comprovació empírica. Creixen en places, cafeteries i ara fins i tot per la xarxa, i demostren que el boca-orella-boca és una eina de comunicació de capacitats gegantines.
 A ulls del científics empedreïts moltes supersticions són fruit de no disposar del coneixement exacte sobre fenòmens del món i fer-ne explicacions sovint extretes d’una “estadística” mal emprada.

A casa nostra aquestes són les trending topic, o allò que una embarassada està més cansada d’escoltar:


-La forma de la panxa és un auguri del sexe de l’infant. Si tens la panxa punxeguda i alta serà un nen (no sé que diria Freud d’aquest afirmació!) i si la tens rodoneta i baixa serà una nena.
            Podríem dir que la forma de la panxa es correspon amb la forma de la dona, és a dir, és més probable que una noia prima tingui una panxa més punxeguda, contràriament una noia més grassa tindrà una panxa més rodona. També és cert que a mesura que s’aproximarà la data del part la panxa va baixant ja que la criatura es va col·locant al seu lloc. Es recomana tenir la pell de tot el cos i en especial la pell de l’abdomen ben hidratada ja que durant l’embaràs triplicarà les seves dimensions. No és una qüestió de bellesa sinó de salut. La pell ens protegeix de tota agressió externa i cal mantenir-la en condicions òptimes!


-Si durant el final de l’embaràs es tenen refluxos gàstrics o cremors serà una nena ja que són els cabells que pugen per l’esòfag.
            El fetus no resideix a l’estómac durant l’embaràs sinó a la matriu, per tant és impossible que els cabells de la nena pugin per l’esòfag. Durant els últims mesos de l’embaràs hi ha una recol·locació dels òrgans de la mare. El fetus es fa gran i ocupa molt d’espai això fa que empenyi els òrgans cap a munt i en el cas de l’estómac ocasiona la molesta pirosis o cremor gàstrica. Es recomana menjar poc i sovint amb àpats lleugers, evitar aliments amb excés de greix i acidesa i disminuir la ingesta d’espècies i cafè. Fer la digestió abans de estirar-se al llit o en cas contrari incorporar el capçal del llit.


-Si la mare no menja allò que desitja el nen sortirà amb una taca a la pell.
            Les necessitats nutritives d’una dona embarassada són diferents a les de les altres dones i van variant durant la gestació. Això fa que els vinguin més de gust alguns aliments que altres. En principi, aquest fet no té res a veure amb la pigmentació de la pell del nadó. Les taques de naixement o també anomenades desitjos (per aquesta creença), no són causades per l’alimentació de la mare, solen ser  malformacions vasculars o de pigmentació. Es recomana porta una dieta variada però en cap cas abusiva.


-Mantenir relacions sexuals amb penetració es nociu pel fetus.
            Anatòmicament és impossible que mitjançant el coit s’arribi a “molestar” el fetus a més a més aquest està protegit per un tap mucós  que es troba  al coll de la matriu, evitant la comunicació entre  aquesta i la vagina. L’únic cas en el que es desaconsella mantenir relacions sexuals és quan hi ha perill d’avortament. Sinó es dóna aquest cas el fet de mantenir l’activitat sexual potser positiu per conservar el to muscular de la vagina i no cal dir-ho, per crear vincle afectiu entre els futurs pares.


-En lluna plena hi ha més parts.
        El treball de part és la culminació de la gestació, quan el nadó surt de la matriu de la mare. Consta de tres fases: dilatació, expulsió i deslliurament. Tot això ve patrocinat per les hormones que són, podríem dir, les impulsores de tot aquest procés. La mitologia de la lluna que creu que la lluna influeix en múltiples esferes de la vida humana a la terra (la concepció, la dieta...) defensa que aquesta té un paper rellevant en els parts. Tots sabem que la lluna és la causant de les onades del mar, doncs bé, es creu que la lluna plena té poder per “agitar” el líquid amniòtic i d’aquest manera iniciar el treball de part.


-Diuen que la canyella provoca el part i ajuda a contraure la matriu. Superstició o coneixement de fitoteràpia?

PA DE PESSIC DE CANYELLA

Sense arròs no hi ha paella , sense enciam no hi ha amanida i sense farina no hi ha pa de pessic. Però sempre podem fer fideuà, amanida de llegums o pa de pessic amb galetes. La falta de recursos augmenta la creativitat humana. Aquests és un dels motius per el qual el nostre cognom és Sapiens Sapiens.


És ideal per: Persones amb la síndrome de Peter Pan. La canyella és un dels antioxidants més poderosos que existeix. Si patiu infeccions d’orina o infecció per candides de manera periòdica  l’oli de canyella té efectes antibacterians i antifúngics. Persones que sou de mal digerir, la canyella té efectes sobre la dispèpsia (mal estar digestiu) i la flatulència.

Absteniu-vos: La canyella en principi no està contraindicada per  a ningú (sempre podem dubtar de les embarassades, però no hi ha dades empíriques). El pa de pessic es desaconsella per a diabètics. Intolerants a la lactosa podeu canviar la llet per la vostra aliada, la llet lliure de lactosa, en principi aquestes galetes no porten lactosa, tot i això cal revisar-ho.


Ingredients:
200 grm. galetes de canyella tipus napolitalana
4 ous
100 ml. d’oli de gira-sol
150 grm. de sucre
100 ml. de llet de soja de vainilla o batut de vainilla
1 sobre de llevat
1 cullerada de canyella en pols
1 sobre de sucre de vainilla

1. Triturem les galetes ben petites fins que queden de la textura de la farina (podeu ajudar-vos d’una picadora o una mà de morter).
2. Batem els ous.
3. Incorporem  gradualment als ous batuts, el sucre, l’oli, la llet, la farina de galetes napolitanes, la  canyella, el sucre de vainilla i per últim el llevat.
4. Remenem fins a obtenir una massa uniforme.
5. Passem pel forn en un motlle prèviament enfarinat a 180ºC de baix, fins que sigui cuit.




Dels errors també s’aprèn:
-Qualsevol batut de vainilla us pot ser útil, habitualment al costat del popular cacaolat s’hi troben batuts en tetra brick petit.
-El sucre de vainilla el venen en sobres o en pots  semblants als de les espècies. Si sou fans de la vainilla  quan el descobriu l’utilitzareu per a qualsevol pa de pessic ja que li dóna un toc molt dolcet.
-Tinc una curiosa mania de cobrir els pastissos, ja sigui amb sucre fi, amb cobertures de xocolata blanca o negra,  amb glacejat de formatge... Tinc la sensació que si no els cobreixo queden a mig fer. Però això va al gust del cuiner i penseu que amb les cobertures hi afegim més calories!
-A la recepta del pastís de pastanaga hi trobareu les orientacions bàsiques de cocció de qualsevol pastís.

dimarts, 19 de febrer de 2013

BACALLÀ A LA MEVA MANERA


Qui talla el bacallà? I quan faig aquesta pregunta vull dir: Qui pren decisions importants per el planeta? El tòpic diu  que el món el mouen els diners i cada dia n’estic més convençuda.
Diuen els entesos -sovint  menystinguts mundialment per afirmar coses que no interessen- que el món el mouen 150 persones.  Aquesta gent són grans directius i/o accionistes d’empreses, però no només d’una empresa sinó d’unes quantes, de forma que les 50 empreses més influents del planeta tenen els mateixos directius i/o accionistes. Es tracta d’una nova classe social,  la classe corporativa global. Aquestes persones estan totes interconnectades amb llaços empresarials i  poden mantenir els seus interessos. Les empreses que dirigeixen són el que s’anomenen  corporacions globals. Són empreses transnacionals que estimen la globalització  i això fa que no siguin lleials a cap país en particular.
El que passa amb la globalització econòmica és que es perd la força de les nacions. Les fusions empresarials que traspassen fronteres fan que aquestes empreses tan grans desdibuixin una mica les lleis de les nacions. No és en va el nom de transnacionals i no internacionals.
Però aquesta classe corporativa global, que talla el bacallà, té uns padrins que protegeixen els seus interessos i que els hi permeten que la  globalització econòmica surti sempre triomfant. Aquests padrins  els coneixeu, surten  als diaris i  a les noticies, són: el FMI (Fons Monetari Internacional) i el BM (el Banc Mundial). Aquestes dues organitzacions es van crear després de la segona guerra mundial amb l’objectiu de reconstruir i desenvolupar l’economia del planeta. Grate-m’hi una mica:

-FMI: Són els banquers mundials de la crisi. Els països que en són membres (curiosament Andorra i Liechtenstein no ho són) van crear un fons de reserva per quan algun país patís algun terrabastall i necessités els diners.  El FMI deixa aquests diners en els països que els necessiten però sota les seves condicions: Han de fer reformes econòmiques severes i tornar els diners amb interessos.

-BM: Proveeixen finançament (préstecs) a països en vies de desenvolupament per a projectes per combatre la pobresa i per preservar la inversió internacional. Això ho porten a terme des de l’agricultura, l’educació, la industria i també donant diners a les ONGs, com  per exemple, Unicef.

Fins ara sembla que aquests padrins són bona gent, l’altruisme regna la seva praxis, oi? Però...
Per una banda, ja hem dit que el FMI deixa els diners  en préstec, sota les condicions de les reformes econòmiques, que òbviament afavoreixen la globalització econòmica (cosa que va molt bé a la classe corporativa global) i  elimina les particularitats culturals dels diferents països.
Per altra banda, el BM sembla del tot altruista, deixant diners als més pobres perquè es “desenvolupin”, o més ben dit, perquè es capitalitzin i entrin a dins del sistema que  regna en el món de les finances. Perjudiquen a aquests països disminuint la sobirania nacional, degradant el medi ambient, reubicant comunitats per a fer zones industrials, acabant amb els petits agricultors, imposant escoles i fent de: -Jo sé el que més et convé!
Hi ha un pacte no escrit, però públic, entre aquests dos organismes i tots dos tenen seu a Washington DC. El FMI sempre està presidit per un europeu (actualment Christine Lagarde  ja que  Dominique Strauss-Kahn va dimitir després d’un petit escàndol!) i el BM sempre està presidit per un nord-americà. Diuen que, entre bastidors, es fan reunions amb els líders corporatius europeus i nord-americans!
Objectiu: Globalització econòmica, amputació de particularitats culturals i homogeneïtzació cultural. No oblidem que l’economia és cultura i no és una activitat relegada a Wall Street, la prima de risc, o el PIB..., sinó també  la gestió de les patates de l’hort, la reciprocitat amb els veïns en temps de guerra, l’esclavitud, l’intercanvi d’interessos entre l’home i la dona durant el Pleistocè...

Quan sóc a la cuina sento que mano jo, que concreto els meus actes lliurement: pelar una ceba, fer un sofregit, escollir els estris que utilitzaré, escollir una recepta per després, no seguir-la i agafar la paella pel mànec.
Aquest és el bacallà a la meva manera, sense ningú que em manipuli, ni em  condicioni, sense padrins que m’ajudin, ni organismes que m’imposin reformes...
És ideal per: persones que volen reduir l’índex de colesterol, ja que és ric en omega 3. Nens, és ric en vitamina A i D i en fòsfor imprescindible en èpoques de creixement! A més a més, no té espines.
Absteniu-vos: hipertensos, tot i que el dessalem, sempre queda un punt de sal. Si feu dietes d’aprimament el podeu consumir a la planxa.

Ingredients
-dos lloms de bacallà dessalat
-pebrot vermell escalivat
-1 carbassó
-1 grapat de pinyons
-1 ceba
-1 pot de tomàquet triturat en conserva
-Un polsim de farina

1. Enfarinem els lloms de bacallà i els fregim. Els reservem per més tard.
2. Tallem la ceba en juliana, la sofregim en un cassola i afegim el carbassó prèviament tallat a daus.
3. Quan les verdures estan cuites hi afegim els pinyons, fins que quedin ben torrats i seguidament el tomàquet.
4. Quan el tomàquet és cuit i afegim el pebrot i el bacallà.
5. Deixem coure tot junt uns minuts més.



Dels errors també s’aprèn:
-El bacallà el podeu comprar salat i dessalar-lo vosaltres  o en forma de lloms dessalats ja siguin frescos o bé a la botiga de congelats. Varien moltes coses, tant el preu com la procedència.
-La pell del bacallà i de les verdures aporta la majoria de propietats nutricionals, no les retireu en un intent de ser més gourmets, n’estareu llençant molts nutrients!

dimarts, 12 de febrer de 2013

GALETES DE COCO


Diuen que les primeres paraules que articula un nadó, nascut a qualsevol part del món, són les que repeteixen la mateixa síl·laba: mama, papa, pipi, caca, gaga, tata, tete, coco… Sembla que això passa per un patró cerebral de repetició que utilitzem al desenvolupar el llenguatge i que per tant, aquest és el mateix en tots els homo sapiens sapiens, siguin catalans, xinesos o nigerians.

No és casual que el fet de donar-se un cop s’articuli amb la paraula coco, quan els infants comencen a bipedestar i deambular, no tenen desenvolupat el llenguatge. En un intent de comunicació simple la mare somriu diu: -Un coco fill no passa res!, i li fa una carícia al cap, que segurament col·lecciona vàries trompades en un mateix dia. És així com aprenem, assaig-error.

Però coco no només és aquell cop fortuït, durant la deambulació primerenca d’un nadó coco també és un fruita a la qual l’any 1500 uns colonitzadors que intentaven dominar el “nou món” li van posar aquest nom per la suposada semblança amb el coco fantasma. Era pelut, dur i tenia tres marques que figuraven d’ ulls i nas, és el que aquells homes havien imaginat de petits!

El coco era aquell personatge que, si no et portaves bé  o no t’adormies en l’instant que els pares desitjaven, venia i se’t menjava. Són històries folklòriques, és a dir, típiques d’una cultura determinada, tradicionals. En aquest cas típica dels pobles hispans,  els adults l’explicaven als petits com a eina de “domini”, així els infants espaordits per si el coco se’ls menjava anaven adormir aviat, escuraven el plat, feien els deures… Diuen les males llengües, que la llegenda fou inventada per les mares, que tenien una vida extramatrimonial molt atrafegada i que el coco, en realitat, era l’amant de torn. Ja els hi val! Avui en dia, pocs pares són capaços d’amenaçar als fill amb un cas d’antropofàgia infantil. (Deixeu-me que ho asseguri amb la boca petita!)

Però  l’essència d’aquest personatge està en les històries de caps tallats dels celtes, semblantment que la carbassa de Halloween. És un història molt típica de Galicia, Portugal i també del continent sud-americà, on amb la colonització espanyola es van importar (o imposar) alguns trets culturals dels nouvinguts en els natius. A Xile, per exemple, l’anomenen cuco, i no fa pas gaire l’alcalde d’una petita ciutat, li digué en una periodista que se l’enduria el cuco ja que no feia preguntes gaire simpàtiques...

Haig de dir, que aquest no era el protagonista dels meus malsons infantils, jo patia més per l’home del sac, que no sabia exactament si el sac el portava a l’esquena penjat, o formava part del seu cos, com ara un cangur. Fos com fos, el dubte encara em generava més por! I això mateix és el que passa amb el coco, que cap nen sap exactament que és, ni com és i com ja sabem la imaginació d’un infant no té límits i el dubte és l’enemic de qualsevol nit.

Avui us proposo un berenar amb coco, per celebrar que ja som adults i que ja no cal que tinguem malsons amb el coco, els podem tenir amb l’euro, els polítics, la feina, el conflicte a l’Àfrica del nord, les diferències de gènere, l’atur, l’últim capítol de Lost, les comissions bancàries, els texans que ja no em corden, la factura de l’assegurança del cotxe, les zones blaves de Blanes,  la rentadora que s’espatlla, les noies de l’”envàs on vas”...,  però amb el coco, no!

És ideal per: El coco rallat és una fruita dessecada i per tant una altra manera de menjar fruita. Té un alt contingut en fibra, en magnesi, en potassi i en calci. Hi ha alguns estudis que assenyalen que el coco activa la circulació sanguínia arterial per el seu alt contingut de potassi per tant, seria molt beneficiós per hipertensos.

Absteniu-vos: Detractors del coco. Hi ha un grup de persones que no el tolera, el mateix passa amb la menta. (M’apunto fer una entrada al blog sobre això!). Diabètics i persones que voleu perdre pes no ho tasteu.


Ingredients
-45grm. de clara d’ou
-85grm. de sucre de llustre (sucre fi)
-85grm. de mantega
-50grm.de coco ratllat
-55grm. de farina


1. Muntem les clares a punt de neu i les reservem.
2. Barregem el sucre amb la mantega fins que obtenim una massa uniforme.
3. Incorporem a la mantega amb el sucre el coco rallat i la farina.
4. Barregem les clares a punt de neu amb la resta dels ingredients.
5. Disposem paper de forn en una plata i amb una cullera fem pilonets de massa separats entre ells, fornejem a 180ºC a d’alt i a baix.



Dels errors també s’aprèn:
-Quan fem postres és molt important les mesures, si són 45 grams és així, és imprescindible que  ho respectem. Només les àvies poden fer un pa de pessic a ull i que els hi quedi perfecte, és el que té la vellesa: riquíssima experiència!
-Si no teniu sucre fi  podeu fer-lo amb la picadora.
-Per muntar les clares a punt de neu és més fàcil s’hi afegiu un polsim de sal, munten més ràpid.
-Utilitzeu mantega i no margarina.



dijous, 7 de febrer de 2013

TRUITA D'OUS


Avui és dijous gras. Me’n vaig adonar  ahir quan estava a la carnisseria i vaig veure el cartell que anunciava que tenien botifarra d’ou. Això fa uns anys no m’hagués passat. Quan era petita aquest era el primer esdeveniment divertit després del Nadal. El dijous a la tarda anàvem a la platja o a l’ermita de Sta. Bàrbara a menjar el famós entrepà de truita. De fet això era el de menys, allò rellevant era sortir de l’aula a “escampar la boira” i saber que l’endemà també era un dia especial: ens disfressàvem a l’escola! I, a més a més, durant el cap de setmana continuava la disbauxa. Sovint, l’àvia comprava la botifarra d’ou -que no m’agradava!- i la coca de llardons -que mai li feia un lleig- encara que no acabava d’entendre això dels llardons... 

El dijous gras és el dia que s’inicia el carnaval, que finalitza el dimecres que ve (aquest any dia 13/02) que és dimecres de cendra o l’enterrament de la sardina. El carnaval és una festa pagana que precedeix la Quaresma, que comença el dimecres de cendra.
Són dies de disbauxa, de menjar carn, llard, de beure, de disfressar-se i tot això ve patrocinat per el rei Carnestoltes que normalment arriba el dijous gras a les poblacions i fa un discurs sobre les seves pretensions carnavalesques, i d’aquest manera, contagia a tota la gent del poble de la seva  alegria desenfrenada. El poble viu un cap de setmana festiu però, finalment, el dimecres de cendra es fa un judici i se l’acaba culpant i condemnant a la foguera, es tracta del conegut enterrament de la sardina. Sona molt medieval, oi, això de la foguera? Ja us he dit que el rei Carnestoltes és totalment pagà, de fet qui l’acaba jutjant i cremant és la Vella Quaresma. Si em permeteu us la presento: és una dona gran tan si parlem d’edat com de mesures antropomètriques, porta unes faldilles llargues, però tot i això se li veuen les cames, en té set!, que representen les setmanes que queden per Setmana Santa, cada setmana perdrà una cama. A la mà hi porta un bacallà, simbolitza l’abstinència de menjar carn (no peix) que tot cristià ha de fer per temps de Quaresma. És una lluita simbòlica entre el món pagà i el món religiós, en la que cada any molts de nosaltres en som partícips.

Carnaval ve del llatí carnem levare que significa treure la carn, i això és el que es fa: menjar carn i greix d’origen animal (ou) per preparar-se per la Quaresma, temps d’abstinència carnívora i festiva. Com tota festa tradicional, el dijous gras té la seva gastronomia, el seu himne i la seva història, que es modifiquen i s’adapten per tota la península.

Segurament el dijous llarder és el dia genial per dir: -Avui toca truita amb un tall de pa amb tomàquet! I ja ho tenim... Diuen que és la recepta més fàcil del món, però sabeu que hi ha molts cuiners que no la saben fer? Precisament, perquè vol delicadesa, paciència, una bona paella i un foc adequat. La vitroceràmica no és la millor font de cocció per la truita. Haig de dir que sóc força nefasta fent truita, a més a més, no a tothom li agraden cuites de la mateixa manera, per exemple, personalment m’agrada crueta. Ara bé, de ben segur que més d’un farà escarafalls!

Per cert, en català es diu truita d’ous, no el nom com més erròniament la coneixem: truita francesa! El motiu és per diferenciar-la de la truita de riu.

És ideal per: L’ou és proteïna d’alta qualitat a un  low cost. Aporta vitamines, minerals, greixos, àcids grassos essencials: omega 3 i omega 6. Dos ous equivalen a 100g de carn!
Absteniu-vos: Cada vegada hi ha més estudis que convergeixen en el fet que el consum moderat d’ou, 2 per setmana, no és nociu per les persones amb alt índex de colesterol.  Hi ha altres factors que també determinen i modifiquen el valor, com el sedentarisme,     l’obesitat, la pressió arterial... Crec que la clau està en la quantitat.


Ingredients:
-2 ous
-1 cullerada d’oli d’oliva suau
-1 polsim de sal

1. Posem l’oli a escalfar en una paella petita.
2. Batem els ous amb una forquilla i afegim la sal.
3. Quan l’oli està calent hi tirem l’ou batut.
4. Quan veiem que l’ou ja està cuit, el pleguem i seguidament el tornem a plegar.
5. Anem girant la truita segons el punt de cocció que volem: més torradeta o més blanqueta...


Dels errors també s’aprèn:
-Podeu afegir l’ingredient que vulgueu: all i julivert, formatge, tonyina, verdures (carbassó, pèsols, espinacs, bledes, carxofes, alls tendres, pebrot escalivat...), bacallà, bolets, farina, pernil salat, bacó, patata, ceba i formatge, patates chips... La meva preferida és la de bledes!
-La qualitat dels ous és important per el gust de la truita. També ens informa de com viuen les gallines! La primera xifra de l’ou indica com han estat tractades:
0-Producció ecològica.
1-Camperes: criades al terra i que poden sortir a l’exterior.
2-Criades al terra no engabiades però sí en circuits tancats.
3-Criades en gàbies, els hi treuen el bec perquè no es barallin per el poc espai que disposen...
Espero que en la meva propera vida, si haig de reencarnar-me en una gallina, sigui les 0!