dijous, 12 de desembre de 2013

COSTELLA DE PORC ADOBADA

Segurament, la majoria de vosaltres, us perdeu amb els homínids. Els vàreu estudiar en el seu moment, però ara tan sols us sonen alguns noms com erectus, neandertal, i restes d’informació sobre coves, caça, llances, nomadisme… No us preocupeu, a mi em passa el mateix, tot i que l’assignatura de paleoantropologia em va fascinar, si no faig una repassada general, confonc els noms i les èpoques i sóc incapaç de memoritzar la taula de la família hominidae des dels Orrorin fins als sapiens sapiens, cosa que em fa confondre les característiques de cada espècie.

Aquest diumenge al diari va sortir un article sobre  paleogenètica que és la ciència que s’encarrega de fer les anàlisis genètiques de les restes humanes antigues. Sembla interessant oi? Doncs, juntament amb els paleoantropòlegs (paleo=antic, antropos=home) s’encarreguen d’analitzar i datar troballes òssies antigues. Però no tan sols d’això, sinó més aviat de fer una taula marcant els ascendents i els descendents, (una mena d'arbre genealògic) i les capacitats d’aquests homínids, és a dir, què menjaven?, on vivien?, practicaven enterraments?, anaven vestits? Encara que sembli increïble tot això es pot descobrir amb les restes òssies.

Tornant al diari, l’article era sobre l’ADN Mitocondrial, que bàsicament és l’ADN present en les mitocòndries de les cèl·lules, no en el nucli. Aquest ADN només es transmet per via materna cosa que permet establir una línia d’ascendents de mare i comparar-ho amb altres homínids fins a obtenir resultats com ara:

-Els homínids peninsulars estaven emparentats amb els homínids siberians.
-Hi ha exemplars actuals de homo sapiens, que són descendents indirectes d’homo neandertalensis (d’això podem donar fe! Hi ha exemplars que no semblen homo sapiens sapiens... Segur que en coneixes algun, oi?)

Hi ha un munt de teories pendents de recomprovar o més ben dit, certes fins que es demostri el contrari. Un embolic de cabdells relligats, entre els científics d’aquí i d’allà (que sembla que cadascú escombra cap a casa seva)  que  fan renovacions de teories basades en noves troballes. I tu, un simple amant o lector  del tema et fas un embolic i una llosa de preguntes et cau al damunt, del tipus:  -Venim de l’Àfrica o venim de l’Orient Mitjà?  -Tingues en compte que  al continent asiàtic hi ha hagut troballes molt interessants! -És “cert” que  tots venim de l’Eva mitocondrial? (i et preguntes: Qui som tots? Els d’avui o els de fa milions d’anys?)

Crec que hi ha quatre apunts  imprescindibles; el primer és no perdre’t cap notícia que si us fixeu tot sovint la comunitat científica ens regala una nova floreta. (l’última és que  Atapuerca i la Sibèria estaven comunicats genèticament!). D’altres afirmacions, que poden servir de substrat per entendre el món dels homínids solen ser les següents:

-La família homínid inclou exemplars ja extingits com ara: australopitecs, kenyanthropus, paranthropus, homo habilis, homo erectus... i altres encara presents com l’ésser humà actual i els grans simis (orangutan, ximpanzé, goril·les...).

-Bàsicament, els primers homínids apareixen en el miocè (aquest període va des de fa 25 m.a. fins als 5 m.a. aproximadament). Els primers exemplars s’urgeixen fa 5 m.a.
Tot i que l’època d’esplendor dels homínids és el pleistocè que avarca des dels 5 m.a. fins als 1.6 m.a.


-Les pintures rupestres, els poblats i les troballes dels tipus sedentàries no pertanyen a aquest tipus d’homínids sinó als homo sapiens sapiens del neolític. Quan parlem d’ homínids del miocè i pleistocè ens ubiquem en el paleolític inferior o l’anomenada edat de pedra.


-Hem de tenir en compte que els primers exemplars de la família homínid, (orrorin o australopitecs) físicament i mentalment no tenien gaire d’humà i força de ximpanzé.

-No queda clar on es van desenvolupar o sorgir les diferents espècies d’homínids, s’han trobat restes al continent africà, europeu i asiàtic, de diferents datacions i espècies i hem de tenir en compte que durant el miocè, la Terra no era exactament com la coneixement ara.

-Algunes espècies van conviure durant milions d’anys. No sabem amb certesa si van trobar-se o no. En cas de trobar-se no sabem si era viable la procreació entre elles.

Em sembla que per avui ja en tenim prou, si el tema us pica i encara no n’heu quedat prou tips, al youtube hi ha uns vídeos fantàstics sobre com l’homo sapiens sapiens va sobreviure i va arribar als nostre dies. http://www.youtube.com/watch?v=2Pah6PQmnLI 
També us recomano que visiteu el cosmocaixa, on hi ha una rèplica de la Lucy, una australopitecus afarensis de 20 anys, trobada a Etiòpia, que va permetre grans avenços per completar la taula d’evolució dels homínids.

Us proposo un menjar molt i molt de caça i molt d’australopitecs, afileu-vos els ullals, domineu el foc i ull amb les bèsties ferotges!

És ideal per: persones que preciseu  gran  quantitat de proteïna, apte per hipertensos.
Absteniu-vos: Persones diabètiques, vegetarianes o que no sou amants de la carn.


Ingredients:

-1 costella de porc
-3 cullerades de mel
-250cc d’oli d'oliva
-1 branca de romaní
-1 branca de farigola
-Boles de pebre negre
-Sal


1.Barregeu l’oli, amb la mel i totes les herbes en un bol i ho deixeu reposar una estona.
2.Pinteu la costella per les dues parts amb aquesta barreja.
3. Forn 180ºC a d’alt i a baix entre 20 minuts i mitja hora, fins que estigui ben daurada.




Dels errors també s’aprèn:
-És un plat molt complet acompanyat d’algun hidrat i verdura. Podeu menjar-ho amb arròs i deixar una amanida al centre de la taula.
-Si no teniu temps de deixar reposar la mel, amb l’oli i les herbes no hi ha problema, senzillament no quedarà tan tendre.



divendres, 22 de novembre de 2013

PIZZA DIVENDRES

Aquest mes sóc persona, i amb això vull dir que: dormo per les nits, em llevo a les 7h per anar a treballar de dilluns a divendres, lliuro tots els caps de setmana i faig tots els àpats del dia a casa. Si senyor! Aquest mes faig horari d’oficina i estic que no m’ho crec, gaudeixo del que la majoria de persones odien: la rutina, cosa que per moltes companyes de professió és caviar!

Així que puc gaudir d’aquelles coses del dia a dia, les que des d’estudiant no feia. Una d’elles és veure despertar Blanes i no em refereixo al preciós moment de l’alba sinó al despertar dels carrers, de la gent, de la vida social… Mentre condueixo cap a l’hospital, en el meu cotxe i acompanyada per un programa de ràdio que intenta fer riure als nou llevats, observo el meu voltant: un grup de noies adolescents caminen per la vorera, cabells estirats, texans pitillo, dessuadora amb caperutxa i converse, traginant una motxilla eastpack, tot i les cares de son no paren de xerrar possiblement critiquen una companya o es queixen dels deures, qui sap!... A l’altre costat de la vorera dos nois joves vestits amb roba de treball surten d’una furgoneta retolada amb colors, han aparcat davant d’una cafeteria i duen a la mà un entrepà embolcallat amb paper d’alumini... A la parada de l’autobús hi ha la creme de la creme, les àvies no perdonen i ja esperen “l’autocart” que els portarà al mercat de les pageses, possiblement ja han fregat tota la casa i han preparat l’esmorzar als marits així que fugen, en realitat comprar és el de menys, perquè el més important és trobar-se amb la pepita i la juanita i fer safareig…Una noia amb botes altes i un bon abric, carpeta en mà, espera cada dia en un punt determinat del carrer, jo mateixa li he posat l’etiqueta d’universitària, m’he atorgat aquest plaer.

Aixequen la persiana de la fruiteria del barri mentre el camió hi aparca davant, s’han de descarregar totes les caixes... Mentrestant no sé per quin motiu davant meu apareix el camió de les brosses, concretament el que buida els contenidors d’envasos, pel meu cap mil coses s’hi passegen: -Han canviat els horaris de recollida? –Home! A l’hora punta i aquí parats, crec que no és el moment més indicat! Mentre entono la cançó de l’envàs on vas (l’anunci més cantat i odiat), me n’adono que els escombriaires del camió de brossa van amb casc, ho trobo fantàstic, ja que pateixen un risc immens de caiguda. Amb tot l’enrenou el camió de la brossa engega i reacciono ràpidament, primera i accelero, ull amb la nena zombi que va cap a l’escola i creua pel pas de peatons confiada. Torno a aterrar a la Terra, ah si! anava cap a la feina, jo i la meva apatia, quina desídia i quina son, necessitaré un altre cafè per remuntar-me, però surto d’aquest espiral catastrofista i penso que és divendres, lliuro el cap de setmana i avui toca sopar pizza! De cop i volta retorno als meus quinze anys, una pizza ho cura tot!

Els divendres toca sopar pizza és una llei de la república independent de casa meva, o antropològicament parlant un ritual d’inici del cap de setmana, intentem fer-la el més natural possible, però sense oblidar que els divendres a la nit són per descansar i relaxar-se al sofà de casa.

És ideal per: Nens i adults que es neguen a cremar la infància.
Absteniu-vos: Ull si teniu colesterol els formatges tenen molt de greix. Si sou hipertensos mesureu la sal de la massa.

Ingredients:
-Una massa de pizza
-Tomàquet ratllat
-Formatge mozzarella ratllat
-Formatge emmental
-Escalivada
-Ceba
-Formatge escamorza
-Formatge de cabra
-Olives negres sense pinyol
-Orenga i alfàbrega

1.Estirem la massa de pizza i la punxem amb una forquilla. La posem al forn perquè quedi un xic precuita. (180ºC a d’alt i a baix).
2.Un cop una mica cuita la pintem amb tomàquet i hi disposem el formatge emmental i la mozzarella.
            3. Per a la de formatges, els hi posem a talls prims juntament amb una fulla d’      alfàbrega mullada amb aigua prèviament.
            4. Per la d‘escalivada hi posem el pebrot, la ceba i les olives.
5. Afegim l'orenga i  per últim fem un toc de forn a 250ºC a d’alt i a baix.




Dels errors també s’aprèn:
-La massa la comprem a una botiga on la fan ells mateixos. Si en teniu ganes la podeu fer vosaltres, sinó la podeu comprar feta.
-El formatge emmental el ratllem a casa surt més bo i molt més econòmic.
-Una pizza pot ser una manera diferent de menjar verdures o fins i tot peix. És un sopar d’aprofitament, tan sols obriu la nevera i innoveu. Una de les meves preferides és la de salmó i ceba, o la de carbassó i formatge brie..
                                                                                                                              


divendres, 1 de novembre de 2013

PASTIS DE CASTANYA

Una dona gran, però d’edat imprecisa té amples mesures, però hom no sap si pròpies o degudes a les capes de roba que l’embolcallen. Equipada amb faldilles llargues, mocador de farcell cobrint l’esquena, cap tapat que fa invisible el cabell,  mans cobertes amb guants però amb els dits a l’aire lliure i una forta ferum a llenya i a quelcom torrat. Resistència tèrmica altíssima, capaç d’agafar les castanyes roents amb els dits nus i  sense cremar-se. Aspecte seriós, privat sempre del somriure i de qualsevol deix d’apropament social. Li ronda per els seus peus un gat de carrer, prim i àgil, probablement negre com una castanya torrada. Aparegué al segle XVIII en els nostres carrers i places i sembla que s’hi ha quedat. Retorna tots els octubres; ella i els seus atuells. Foc, paella castanyera, gat, paperina de paper diari, guants retallats i olor inconfusible.

És un personatge que sempre m’ha fascinat, per no dir que m’ha fet certa basarda i crec que és digna d’un programa de Cuarto Milenio. Rieu del truc o tracte, de la carbassa endimoniada i de la nits dels morts, i pareu atenció de la dona que us ven les castanyes!

Molts ens hi hem disfressat i hem cantat la cançó d’en marrameu (el gat més mal parat  per una castanya que hi ha hagut a la història!). Lluny queden ja aquelles tardors d’infància, quan a tot ens entusiasmava: una castanyada, una disfressa de pànic i un moniato a la brasa, i aquella visita sòbria al cementiri que feia que per un cop a l’any, tu un nen feliç i presumptament immortal prenguessis consciència de la caducitat d’aquell fet, cosa que et deixava pertorbat per uns dies.

Ara en aquestes festes hi trobem uns dies de calma, si tot va bé de descans, de dinars familiars, de panellets i d’activitats amb els menuts de la casa.

Ja teniu la recepta dels panellets de l’any passat, aquest any m’he animat amb les castanyes, i he fet un pastis de castanyes. És una recepta entretinguda així que mentre m’escaldava la punta dels dits pelant castanyes calentes, he reflexionat sobre la castanyera… És el que té  cuinar sola, tens temps de reflexionar i ordenar pensaments.

És ideal per: Nens, fàcil de fer i entretingut.
Absteniu-vos: Diabètics, alt contingut en sucre i hidrats.

Ingredients:
-500grams de castanyes.
-150grams de sucre.
-125grams de mantega.
-3 ous.

1.Bullim les castanyes 45 minuts. Un cop cuites i fredes les pelem i les esmicolem amb     l’ajuda de un morter o la batedora.
2.Afegim el sucre i la mantega fosa prèviament.
3.Afegim els rovells de l’ou.
4.Incorporem les clares prèviament muntades al punt de neu.
5.Coem a 180ºC al forn connectat de baix durant aproximadament 1 hora.



Dels errors també s’aprèn:
-Cal paciència per pelar castanyes.
-És més fàcil muntar les clares si afegiu una mica de sal.

dilluns, 21 d’octubre de 2013

TEST DE TOMÀQUETS CIRERA

“To be a fashionable we must brunch!”

Això afirmava la revista anglesa Punch l’any 1894. Es tractava de fer un àpat entre les 11h i les 13h que fos un entremig de l’esmorzar i el dinar, i d’aquesta unió sorgeix el Brunch, del BReakfast i el lUNCH.

Resulta que era molt típic entre la gent de l’alta societat anglesa fer aquest àpat quan arribaven de cacera, per reposar forces després d’una matí d’activitat. Solia fer-se l’aire lliure i constava d’aliments salats i dolços. Els americans gelosos sempre de l’estil dels britànics van adoptar la costum ben ràpid tot i que sovint no arribaven de la cacera ni de fer cap activitat, però tant li feia si era qüestió de ser el fashion del barri, s’havia de portar a terme un brunch amb cacera o sense! I de fet jo crec que sempre hi ha una bona excusa per reunir-se al voltant d’una taula farcida de bon menjar.

Amb els anys el brunch s’ha convertit en l’àpat ideal per aquells que, fruit de les nits de festa, han anat a dormir tard i quan es lleven a quarts de quinze no saben si esmorzar o dinar. Un altre ús molt comú del brunch és el dels empresaris en les seves reunions de negocis, o qualsevol professional en un congrés o unes jornades científiques, abans d’iniciar la reunió ja et donen el timetable (sempre em pregunto per què en aquests esdeveniments les etiquetes són en anglès?) a les 11:30h sovint hi trobes el títol de coffe-break, de coffe en té molt poc, perquè et sorprens quan veus la quantitat de menjar dolç i salat que hi ha. Això sí, sol ser a peu dret, amb un platet a una mà i a l’altra la tassa o la copa, llavors es quan penso en els deus de l’hinduisme que tenen tres o quatre braços per banda, això seria genial en aquests casos!

Tornant al brunch molts estareu pensant que és com el típic esmorzar de forquilla, i no us ho puc negar, la idea és la mateixa, fer una espècie de segon esmorzar que tanca les portes a poder dinar, però  la praxis és molt diferent. L’esmorzar de forquilla consta d’un plat i una taula,  en canvi el brunch engloba més la idea de piscolabis a l’aire lliure i sense forquilla, consta de dolços i salats de begudes calentes i fins i tot de begudes alcohòliques i còctels. El brunch, socialment parlant, és una trobada molt productiva i agradable, reunits per una taula de bons aliments  la conversa neix molt ràpid per tant els llaços socials són molt fàcils.

-El fet d’estar de peu et dóna llibertat de moviments per apropar-te a qui tu vulguis o en cas contrari fugir d’algú. Solen produir-se cercles de conversa que són totalment oberts, si més no, més oberts que una taula amb cadires, per tant és gairebé impossible quedar-se’n al marge.

-La diversitat de menjars fa que estableixis una fàcil conversa: -Has tastat aquelles broquetes? Són boníssimes…

-L’aire lliure confereix aquell estat de plaer i llibertat individual en que és impossible sentir-se fora de lloc ni tampoc aclaparat per la gent. Si el temps acompanya i el sol és un membre més del brunch, la situació pot ser immillorable! De fet diuen que un brunch és la millor manera d’introduir una persona en societat o a la família, és clar que és menys estressant per al nouvingut que asseure’s en una taula on tu ets el nou i tens  desenes de pupiles que et miren i et pregunten a l’hora.

Com us he dit és un costum molt comú als Estats Units, això no tanca les portes a que a tot el món occidental estigui posant-se de moda, com a antropòloga no crec que adoptar costums forans sigui res dolent, més aviat al contrari, crec que fa créixer la cultura i que diu molt a favor nostre. Hi haurà un diumenge per fer un esmorzar de forquilla i un diumenge per a fer un brunch. Molt probablement el nostre brunch no constarà dels famosos ous a la benedictine de Nova York, en canvi de ben segur que hi participaran el cava i el pernil salat. Això sí! Penso que anar a un restaurant a fer un brunch és trencar la màgia del brunch i desvirtuar-lo, no perdeu l’oportunitat d’organitzar-lo vosaltres i fer-lo al aire lliure!

Us animo a fer un brunch, qualsevol excusa és bona! Fa ben poc van fer un brunch amb les companyes de feina, la nostra excusa va ser celebrar tres aniversaris alhora, una oportunitat per reunir-nos fora de l’ambient hospitalari, fora del color blanc i els llums dels fluorescents, gaudint del sol, de la bona companyia, del bon menjar i la bona conversa (us ho confesso vam acabar parlant de feina, ho portem a les venes!). Les mosques van ser les nostres companyes de brunch, però quan un va al camp ha de saber on està i adequar la seva conducta a la situació, ha de passar per alt la presència d’insectes i penso que en aquests moments és quan un demostra la classe que  té! Un migdia immillorable, que recordaré sempre, gràcies lobas!

Us passo una de les receptes que més em va agradar, gairebé és un treball manual…

És ideal per: tothom, un aperitiu molt diferent i baix en greixos.
Absteniu-vos: intolerants a la lactosa.

Ingredients:
-Tomàquets de cirera
-formatge cremós baix en greixos
-Enciam
-Un test petit
-Un paquet de sal
-Broquetes llargues

1.Rentem el test amb aigua i sabó, un cop net i l’emplenem de sal.
2.Clavem les fulles d’enciam al test, simulant una planta.
2.Rentem els tomàquets i els hi fem una creu amb un ganivet a la part de d’alt. (L’oposada a on hi ha la fulla)
3.Amb una cullereta petita farcim el tomàquet de formatge
4.Clavem una broqueta al tomàquet hi ho posem al test.






Dels errors també s’aprèn:
-Com més fred és el formatge millor, més fàcil és la tasca.
-És probable que acabeu tacant tot  el tomàquet de formatge, un cop acabeu el netegeu amb un tovalló de paper i cap problema.
-Podeu embolicar el test amb un paper de cel·lofana o clavar-hi un molinet de vent. 

dijous, 10 d’octubre de 2013

BLEDES ALS TRES COLORS

Moltes vegades he afirmat que la  cultura determina el llenguatge, i per tant el pensament (quan parlem en termes de cognició, llengua i pensament és el mateix) a efectes pràctics significa que, per exemple, si el meu idioma no disposa d’una paraula per descriure diferents estats de l’aigua, senzillament li diré “aigua” i punt,  a diferència dels hopi que tenen una paraula per anomenar aigua moguda i una per aigua estancada però en canvi no tenen mots diferents per a sofà, butaca o puf. En altres aspectes s’assemblen a  nosaltres, només disposem de dos mots pel gènere, mascle o femella, per tant, un tercer gènere és inconcebible (per part de les autoritats). Com alguns pobles no disposen de singular, això demostra la importància del grup,  o com a  Nova Guinea que l’oncle matern i el patern no s’anomenen igual, ja que tenen tasques diferents dins la família, els exemples tendeixen a l’infinit...


Qualsevol antropòleg i més d’un filòsof s’estirarien dels cabells si llegissin la lacònica sentència: La cultura determina el llenguatge!, i em dirien que no n’està totalment d’acord. De seguida els explicaria que va dirigit a un públic estàndard, no expert en antropologia i menys encara en semiòtica.
És per això que em sento en deute d’explicar-vos de manera planera i molt resumida, de què tracta el relativisme lingüístic, tan sols necessitaràs una mica d’atenció i concentració: estic segura que ho entendràs!

Resulta que dins la relativitat lingüística la hipòtesis més sonada és la de Sapir-Whorf (el primer era lingüista i el segon enginyer químic). Fou formulada a la dècada dels 40 a EUA, concretament a la universitat de Yale, on treballava Sapir i estudiava la segona carrera Whorf.  Bàsicament la hipòtesis anuncia:
           
La llengua d’un parlant determina com conceptualitzem la realitat, com  la memoritzem i com la classifiquem. És a dir, la llengua determina fortament el pensament. Entre parlants de diferents llengües poden existir diferències notables alhora de resoldre problemes, això és fruit d’aquest relativisme lingüístic.

La versió més relativista descriu la llengua com una espècie de presó que ens encaixona la realitat segons els paràmetres ja establerts per aquesta. Per tant i tornant a l’exemple dels hopi, aquests mai podran temporitzar el temps en futur, perquè aquest concepte no existeix en la seva llengua.

Podeu suposar que aquesta hipòtesis va tenir certes crítiques per part dels universalistes que creien que la ment humana,  independentment de la cultura, té les mateixes estructures bàsiques de llenguatge, per tant hi ha d’haver uns trets comuns i universals.

Els estudis fets per demostrar aquestes afirmacions es basaven en els colors, en com anomenem els colors segons el llenguatge i en la capacitat d’ aprendre colors nous quan aprenem un idioma nou. L’objecte d’estudi era la conceptualització dels colors mitjançant el llenguatge: quin nom posem als colors, quants colors distingim,... Per exemple, Berlin y Kay van reunir una mostra de parlants de llengües diferents i els van donar 320 targes de colors diferents. Els van demanar que les classifiquessin fent piles del mateix color i que entre les piles escollissin  la targeta que millor representava el color. Amb aquest estudi van arribar a la conclusió que hi havia almenys quatre qüestions universals quan es tractava de posar nom als colors (de l’estil que totes les llengües que tenen un terme per designar el vermell, disposen d’un terme per blanc i un per negre...). Però també van dividir els participants en estadis, essent els estadi I, les societats menys desenvolupades com els Dani, de Papua Nova Guinea, que tan sols  diferenciaven blanc/negre. L’estadi II, els Tiv de Nigèria que usaven gammes de colors i les paraules llum o fosc per determinar la saturació del color. I d’aquesta manera anar avançant estadis fins arribar al estadi VII poblat per les societats europees, àrabs, coreanes... Com podeu observar això fa tuf a evolucionisme, i és fàcilment manipulable per part dels sectors més racistes de la societat. Per tant, la disputa entre relativistes i universalistes estava servida.

Després de mil discussions entre relativistes i universalistes ens adonem que  les coses no sempre són ni blanques ni negres, sinó que entre aquests dos colors hi ha un munt de matisos. Per una banda, els relativistes no poden deixar-ho tot en mans de la cultura, no poden negar que tots som homo sapiens sapiens, per tant, hem de compartir unes estructures mentals que condicionen la manera com conceptualitzem, memoritzem i classifiquem la realitat. Per l’altra, els universalistes no poden passar per alt el paper de la cultura i deixar en mans de la fisiologia neurològica de l’home la determinació semàntica de cada llengua.

M’agrada pensar que existeix una interdependència entre uns i altres i que  com moltes coses a la vida  el punt mig és l’equilibri, és l’assortiment de respostes, el que fa rica la ment humana, per molt que alguns s’entestin en donar una única resposta vàlida a les preguntes.

Ara que ja en saps una mica més, et passo un festival de colors. La verdura més odiada plena de diferents gammes de colors, al gust del consumidor i et deixo escollir com conceptualitzaràs cada color.

És ideal per: TOTHOM, verdura de fulla verda una de les més preuades.
Absteniu-vos: detractors de les bledes. (Heu pensat en donar-li una segona oportunitat?)

Ingredients:
-1 Manat de bledes.
-3 pastanagues.
-1 ceba
-Daus de pernil salat.

1.Rentem i tallem les bledes, les pastanagues i la ceba.
2.En una paella amb poc oli d’oliva coem les bledes amb la tapa de la paella posada, per aconseguir una cocció gairebé al vapor.
3.Quan estan gairebé cuites afegim la pastanaga, la ceba i el pernil.
4.Coem tot junt i servim.



Dels errors també s’aprèn:
-Us animo a comprar les bledes i els espinacs a plaça, la diferència de gust i de qualitat no té color, i a més a més, reactiveu el consum quilòmetre 0 i l’economia del poble.
-No llenço mai les penques (tiges) de les bledes, tenen un alt contingut en fibra.
-La forma com tallem les verdures pot fer que siguin més desitjables i que modifiquin la seva textura. Si talleu la pastanaga amb el pelador de patates, descobrireu una textura molt diferent.
-Si us en sobra, l’endemà podeu fer una truita per llepar-se els dits.

dijous, 26 de setembre de 2013

MANGO AMB XOCOLATA BLANCA I FESTUCS

La setmana passada vaig ser víctima del que jo anomeno, obrir els ulls.
Aquest fenomen es dóna quan des que un mateix té ús de raó, es manté ferm en una creença; en un dogma inamovible del credo personal i, de sobte, un dia tot això s’ensorra i has de reconstruir-ho de nou, però amb unes peces noves que abans no tenies!

Deixeu-me que m’expliqui una mica millor perquè de vegades és difícil trobar les paraules per descriure els pensaments. En aquests casos un exemple val més que mil paraules.

Els que em coneixeu sabeu la importància que tenen per mi els aliments, la cuina, i el menjar en general. Els que no, és obvi que una infermera que  té  un blog de cuina i antropologia és una amant del bon menjar.  Així que intento menjar de tot i en general sa. Consumeixo fruita i verdura, no oblido els meus làctics diaris, procuro menjar carn sovint i lluito contra la meva mandra per menjar peix. Tot i això, sóc persona, menjo pizza congelada quan toca i m&m’s quan les hormones m’ho demanen!

Sovintísim recordo la meva professora de nutrició i dietètica de la carrera, intento mantenir-me al dia des de la infermeria i també des de la vessant més cultural i social de l’alimentació. Per això continuo llegint tot el que puc sobre alimentació i nutrició, i sempre descobreixo quelcom nou que no sabia.

La setmana passada, després d’acabar el meu  llibre sobre alimentació i de començar el curs de alimentació i salut, vaig OBRIR ELS ULLS! Vaig fer una sinapsi neuronal nova, la meva dieta estava faltada d’un aliment molt nutritiu que personalment m’encanta però que no menjava amb prou quantitat: els fruits secs.

Vivia pensant que la seva aportació calòrica era desmesurada, que era complicat comprar-los torrats ja que gairebé sempre els trobava fregits i salats, així que reprimia les meves ganes de fruits secs i em conformava en menjar unes 4 nous setmanals a l’amanida, privant-me de festucs, avellanes, ametlles i altres perles. Però vaig obrir els ulls quan en una mateixa setmana des de llocs diferents el meu cervell, amb els seus dogmes, va ser bombardejat amb l’afirmació contrària.

Els fruits secs són saníssims, insubstituïbles per qualsevol altre aliment, són un pilar de la dieta, amb un còmput calòric moderat si se’n menja un grapat al dia.  Són un aliment perfecte per berenar, juntament amb un quadradet de xocolata negra i un plàtan, ideals per fer aquell mos a mig matí que t’ajuda a no devorar el dinar com un homo erectus, o per fer que el teu iogurt natural tingui millor presència. Adient per persones amants de l’esport, per cert, us convido a abandonar les barretes conglomerades de cereals amb proteïnes. Sempre m’he preguntat si les proteïnes d’aquestes barretes venen de la carn, del peix, dels ous o dels làctics. Hi han triturat un bistec? O potser una sèpia? Proteïnes de l’ou o un iogurt en pols? Ah no, perdoneu, són proteïnes sintetitzades en un laboratori de l’altra punta del planeta!

Pels que encara no estigueu convençuts, us donaré més raons: un grapat  de fruita seca al dia redueix el colesterol dolent (LDL) i n’augmenta el bo (HDL),  gràcies al contingut de greixos monoinsaturats, (que són els greixos de la bona fama, els de l’oli d’oliva)  i de greixos poliinsaturats (els omega 3, també presents en el peix). A més a més, contenen fibra, que no cal que us n’expliqui les glòries i miracles, vitamina E que regula el nivell d’antioxidants per tant ens prevé  de l’envelliment cel·lular i per últim són font de magnesi que millora l’aprenentatge i la memòria.
.
No totes les fruites seques aporten la mateixa proporció de nutrients, per això és positiu fer-ne un còctel.  Els fruits secs no engreixen si se’n menja un grapat  com a un aliment i no com a un suplement. Persones que patiu diabetis o hipertensió cal vigilar les companyies, ull amb la típica grana de capellà o amb els còctels de fruits secs del supermercat. Però un grapat de fruits secs ( uns 30 grams) torrats i sense salar, són bons per tots!

He barrejat dues receptes una de Ferran Adrià i l’altre de Mireia Carbó, tot i que combina fruita seca i fresca porta greixos saturats, teniu l’opció de adaptar-la i fer-la light o de fer-ne un consum moderat, crec que és més sana que algunes postres que ens ofereixen al supermercat. Què me’n dieu?


Ingredients:
-Mango madur
-Festucs
-Iogurt natural
-Rajola de xocolata blanca.
-Mantega

1.Pelem el mango, el tallem en forma de grills i tirem un polsim de pebre.
2.Escalfem una nou de mantega en una paella i coem el mango.
3.Fonem la xocolata blanca al bany maria o al microones i la barregem amb el iogurt, fins  que quedi una textura salsa.
4.En un plat disposem el mango i el reguem amb la salsa de xocolata blanca i iogurt.
5.Decorem el plat amb festucs.





Dels errors també s’aprèn:
-Si canviem el iogurt natural per un desnatat i la xocolata per una sense sucre, minvaran molt les calories del plat.
-Els mangos bons són els cars, ho sento però és així! Són els que maduren a l’arbre i venen amb avió des d’Amèrica del sud. Els més econòmics són els que venen amb vaixell, com que el trajecte és més llarg, els agafen verds de l’arbre i maduren pel  camí, això fa que no siguin tan dolços.
Esporàdicament, en trobareu de la península estan força bé i no tenen tants km.

divendres, 6 de setembre de 2013

FLORS DE CARBASSÓ


Avui tinc ganes de parlar de sexe i fins i tot  més que de sexe, em ve de gust reflexionar sobre  sexualitat,  gènere,  pràctiques sexuals i  identitats sexuals. En resum, vull fer una reflexió sobre antropologia de la sexualitat; el sexe pròpiament dit  el deixarem per més endavant...
Permeteu-me primer fer un apunt: les xarxes socials on vivim, la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre entorn ens impregnen d’una manera de pensar i de veure el món concreta. Això ho hem dit mil vegades, un exemple molt suat seria com  a la Sibèria tenen infinitat de paraules relacionades amb la neu i el fred, en canvi, als països plujosos, una bíblia de paraules sinònimes de la pluja. El mateix passa doncs amb el sexe, o millor dit, amb el gènere.

Per gènere entenem bàsicament mascle/femella, és a dir, aquell concepte que descriu el sexe biològic, el necessari per la reproducció, el que  és utilitzat també per animals i plantes, el que apareix en el nostre DNI, a l’historial clínic o al cens poblacional. Per tant a casa nostra només pots ser mascle o femella. Ara bé, quan alguns aixequem la cella i ens preguntem que passa amb les persones que són , i no vull dir pateixen perquè no crec que sigui una malaltia sinó una variant de la normalitat, hermafroditisme (hi ha un ventall de possibilitats, des de la persona que posseeix ambdós òrgans reproductius a  l’hermafroditisme hormonal) o amb les persones que tenen intersexualitat o senzillament que senten un gènere que no coincideix amb el del DNI. A casa nostra això és un problema, i sovint aquestes persones viuen amagant el seu gènere i fins i tot reprimint les seves pràctiques sexuals. Altres societats disposen de tres gèneres!

Més enllà del gènere biològic trobem, la identitat sexual que és el gènere amb el que m’identifico davant la societat, tingui els òrgans que tingui. Per portar a terme aquesta identitat que senten, però que la resta de societat no sap, simulem mitjançant la roba i les conductes pertànyer al altre gènere, a fi de ser tractats socialment amb el gènere amb el que s’identifiquen. Un exemple són els mal anomenats transvestits, antigament eunucs (mascles que davant d’aquesta dicotomia s’amputaven els testicles). No cal dir el caire pejoratiu que té a casa nostra que un mascle simuli mitjançant la roba ser una femella o a l’inrevés. Sortosament,  a altres cultures, aquest col·lectiu està molt ben vist, fins i tot són els encarregats de dur a terme tasques sagrades dins la societat perquè es creu que porten sort.

Altra cosa ben diferent són les pràctiques sexuals, això sovint va acompanyat del rol sexual que tenim. En resum, jo puc ser una femella que alhora de practicar sexe prefereixi fer-ho amb altres femelles (la famosa homosexualitat), o un mascle amb identitat sexual de femella (que vesteix com a femella i vol ser tractat socialment com a tal) que practica sexe amb altres dones. Una persona hermafrodita que posseeix vagina i penis que prefereix mantenir relacions amb mascles. La combinació és infinita, tot i que al DNI només ens permet  ser mascle o femella, i espera que els nostres actes socials i les nostres pràctiques  sexuals estiguin en consonància amb això. És la naturalesa davant  el que la cultura ha desenvolupat i com ens entestem a fer de la biologia l’única manera de veure el món, quan en realitat la humanitat és molt més complexa.

Ja veieu doncs, l’absurda senzillesa d’una femella amb una marcada identitat femenina practicant sexe amb un mascle amb identitat sexual molt masculina. I a partir d’aquí, mil tipus diferents de reproducció (gràcies també a les tècniques de reproducció assistida)i mil tipus diferents de  família. Al meu gust totes igual de vàlides, perquè com una llei pot invalidar els sentiments d’una persona?

Espero haver obert les vostres ments, i encès la guspira del saber. Si sou amants del cinema alternatiu us recomano la pel·lícula XXY, on la protagonista és una persona adolescent hermafrodita que haurà de lluitar contra la dicotomia mascle/femella que li imposa la societat on viu.

La recepta també va pel mateix tema, en aquest cas no hi ha més que mascle i femella, la combinació sempre serà la mateix, però és una romàntica història...
La flor femella serà pol·linitzada per la flor mascle, i parirà un carbassó, morint letalment durant la criança d’aquest. El mascle després de la seva tasca reproductora morirà de vell, potser abans mori depredat per un humà, que en farà un us nutritiu i gastronòmic. 
Tan sols les flors de carbassó mascle són les que consumirem.

És ideal per: Una forma de consumir verdura molt diferent, amb totes les avantatges que té el consum d’aquest tresor de la alimentació.
Absteniu-vos: Persones que patiu colesterol, és una recepta de verdura però arrebossada, ull!

Ingredients:
-Flors de carbassó
-Pernil dolç
-Formatge brie
-pa ratllat
-ou batut

1.Extreiem la tija i el pistil de les flors i netegem  amb abundant aigua
2.Farçim les flors amb un tall de pernil dolç i formatge a l’interior
3.Empanem les flors, passant-les per ou batut i per pa rallat.
4.Fregim en oli ben calent.


Dels errors també s’aprèn:
-De flors de carbassó en podeu trobar al mercat, sinó en veieu sempre en podeu encarregar a alguna pagesa.
-Cal absorbir bé l’oli de fregir-les amb un paper de cuina.
-Recordeu que esteu menjant flors, mastegueu-les a consciència, són un aliment força indigest.
  


dijous, 15 d’agost de 2013

SORELL AMB VINAGRETA MEDITERRÀNIA

Moltes persones pensen que pescar és avorrit, faltat d’emoció i de moviment. Sóc conscient que no és l’esport de moda. No es tracta d’anar amb bici, ni de córrer travessant muntanyes com en Kilian. Tampoc cal tenir l’habilitat d’en Messi ni la braça de la Mireia Belmonte. I segurament no heu vist mai una competició de pesca a la TV. Definitivament no està de moda, però que voleu que us digui: un ha d’estar per sobre de la moda! Per això quan dic que a casa anem a pescar, em posen l’etiqueta de Freak, d’altra banda, jo els hi poso a altres per seguir la moda i ser tan poc originals. Sóc conscient que no podré fer bandera d’haver aconseguit una galleda amb tapa fantàstica ni un cuc “superfresc” que m’ha anat de primera per caçar una pila de sards, és evident que on hi hagi un rellotge garmin, unes bambes asics i unes bones ulleres speedo...Deixem-ho estar!

Què necessites?
-Una canya amb carret, no cal que sigui de gran qualitat, amb una de senzilla és fantàstic per començar.
-Uns quants ploms (variarà el pes segons la canya i el lloc on vagis a pescar!), vuits per connectar l’ham amb el fil del carret i agulles per enfilar l’esquer.
-Un ham que es correspongui a la talla del peix que vols agafar (essent optimistes).
-Esquer: pots anar a comprar esquer viu a la botiga de pesca (rosca, coreana..) o pots comprar musclos, potes de calamars, gambetes...
-Un drap.
-Unes tisores.
-Una galleda per guardar els trofeus que li robis al mar!

Per cert, a les botigues de pesca són la mar de simpàtics i atents i us resoldran qualsevol dubte que tingueu.

Altres attrezzos variaran segons la presència del sol o la lluna, una gorra i protecció solar o una lot. I no cal dir que un bon entrepà i una ampolleta d’aigua no et faran mai nosa!

La qüestió després de tot aquest atabalament és ben senzilla. Es tracta de fer allò que sovint no suportem: ESPERAR, sense deixar d’observar la punta de la canya o millor encara, mantenint-la a les mans, per sentir la desitjada picada, imaginant-te la situació en el fons marí, com un peix, de grans dimensions, s’apropa a menjar un cuc i es queda enganxat al teu ham. Hi ha un moment fins i tot de dubte en que no saps si han picat o no, però decideixes recollir el fil, si més no, comprovar si l’ham està cobert d’esquer. Tot retirant ja pots percebre si portes una pressa o contràriament els peixos han sigut més llestos que tu i s’han menjat l’esquer sense picar o quedar-s’hi enganxats. Sovint el fil es queda enrocat, i perds el plom, l’ham i la paciència al darrere, et refàs i tornes a començar a muntar la canya.

En el cas que hagin picat, t’envaeix una excitació indescriptible (una pujada d’adrenalina), i apareix el primer dubte, de quin peix es tracta? Sovint les persones que tens al costat s’apropen i t’ho diuen. Altres vegades tu ja en tens coneixement. Un cop fora del mar, cal treure l’ham a la presa i guardar-la al sarró. Ull i precaució en aquesta operació, ajuda’t del drap per agafar el peix, pot tenir espines externes que poden  fer-te mal.

I un cop gastat el cuc o el temps tornes a casa. Cal netejar els peixos i acabar-los d’ identificar correctament, igual que els peixos tu també et dutxes i te n’adones que estàs ben cansat/da, refàs la caixa d’anar a pesca i fas un balanç de pèrdues: ploms, hams… Però i la satisfacció del guany intangible de la felicitat? Què necessitaràs per el proper dia de pesca?

Destrueixes el caos del sarró, peixos petits per fregir i grans per fer a la planxa, escorpores per fer sopa i un tractament especial per els pops, els guardes al frigorífic o al congelador.
Si no has pescat res no cal que et posis de mal humor, de ben segur que has passat una bona estona, has perfeccionat la tècnica i t’has mogut del sofà.


Aquesta recepta és una adaptació d’una vinagreta de Ferran Adrià.
És ideal per: persones que teniu hipertensió, colesterol, i problemes cardíacs en general. Aquesta recepta és rica en olis omega 3, que augmenten el temps de coagulació de la sang, fent prevenció de qualsevol tipus de coàgul sanguini que pugui ocasionar desperfectes en el nostre cos.
Absteniu-vos: detractors del peix.


Ingredients:
-2 sorells
-2 tomàquets
-6 olives negres
-3 fulles d’alfàbrega
-1 branca de romaní
-Oli d’oliva

1.Pelem i traiem les llavors del tomàquet, el tallem a quadrats i el deixem cobert amb oli, les fulles d’alfàbrega i la branca de romaní.
2.En un morter triturem les olives negres i les afegim amb el tomàquet.
3.Netegem els sorells i els fem a la planxa.
4.Emplatem els sorells i posem al capdamunt la vinagreta de tomàquets.




Dels errors també s’aprèn:
-Podeu fer servir olivada de pot.
-Es poden afegir tàperes a la vinagreta.



dissabte, 3 d’agost de 2013

POLLO AL CURRY

¿Habéis sido víctimas de vuestra mala memoria? Solo hay un remedio para luchar contra los estragos de la economía mental de nuestro cerebro, que tiene el poder de borrar indiscriminadamente recuerdos y pensamientos. El remedio es caminar por la vida con un soporte para esta memoria, me refiero a una libreta, o si sois más modernos a cualquier aparato electrónico. Esto es lo que suelo hacer cuando viajo, transcribir en la libreta pequeñas frases que me ayuden a recordar o  a buscar en google cosas aprendidas pero ya olvidadas, que en su momento me han sorprendido o me han despertado una chispa de placer intelectual.
Lógicamente no son apuntes fidedignos, son “mis apuntes”, con toda esa carga subjetiva que jamás podré abandonar, con mi mirada, con las gafas occidentales de las que no puedo prescindir. Eso sí, totalmente consciente de que las llevo puestas y de que soy una simple observadora, es por eso que las titulo…

…MIS notas sobre la India:

-El hinduismo es más que una religión. Es una pluralidad de formas de vidas distintas pero con la voluntad de coexistencia pacífica. La etiqueta de religión se la pegamos des de occidente para poder estudiar  mejor su cultura, pero sin duda, el hinduismo desborda cualquier etiqueta hasta cuestionarse el propio concepto de religión. No obstante lo dicho, la consideramos una religión politeísta es decir que tienen la creencia en muchos dioses, quiero que no pasemos por alto que nuestra mirada, creyente, atea o agnóstica, se forja en el monismo (creencia en un solo dios). Hago hincapié en ese apunte porqué el dato que viene a continuación puede sorprender:   cuenta con 330 millones de dioses y diosas.

-La creencia en la reencarnación les impulsa a actuar con buenas acciones: hacer el bien. Una buena acción hace crecer tu karma (energía) y esto tendrá una transcendencia en el momento de la reencarnación. Por ejemplo, cuando alguien te pide agua y tú se la das, esa persona habla bien de ti y esos buenos pensamientos sirven de alimento “espiritual” para tu alma, haciéndola crecer hasta llegar a ser considerada una alma grande. Para los hindi, Gandhi tenía una alma enorme, porqué sus buenas acciones labradas des de la no violencia y la paz llevaron a la India a la independencia. 

-La estructura social India está apoyada en la estratificación social por castas, que a la vez tiene una base religiosa. Esta realidad sigue mucho más presente en zonas rurales que en grandes urbes.

-El dios Vishnú es uno de lo más honorados con sus reencarnaciones, Rama y Krishna. El dios Shivá, del cual emergió el río Ganges  de su cabeza, es muy venerado por los hindúes, y el río Ganges es sagrado. Su hijo Ghanesa, de cuerpo humano y cabeza de elefante, es el dios de la buena suerte.

-Los hinduistas no practican los entierros, sino la incineración. Junto al río Ganges se practican cremaciones humanas con el fuego del dios Shivá que lleva encendido muchos años. La cremación del cuerpo con este método resulta muy cara por la cantidad de madera necesaria, solo los más privilegiados se lo pueden permitir.

-El vegetarianismo es una forma de vida con acorde a la creencia hinduista de  la reencarnación, toda vida es respetable.

-La importancia de la familia es notable. La cohesión del grupo traspasa los intereses individuales. “Grupo versus ego”. A diferencia de occidente, donde la individualidad y el egoísmo, no creo que estén bien considerados, pero sin duda están en la base de muchas de nuestras acciones. La tradición hinduista concibe el egoísmo como generador del conflicto (por las visiones parciales individuales). Y el conflicto puede ser el motor del desmembramiento del grupo, cosa que hará muy complicada la vida en comunidad. 

-En la India el número de divorcios y separaciones es bajísimo. La mayoría de los matrimonios son “pactados” por las familias y apoyados por la compatibilidad de las cartas astrales de los novios. Cuando una pareja no va bien, toda la familia intenta arreglar las cosas. En occidente  donde solemos escoger a nuestras parejas libremente, existe un alto número de separaciones y divorcios, esto resulta muy ilógico para ellos, sobre todo si la libertad está en la base de la acción!

-La cultura labra la piel:
-Los pendientes en la nariz de las mujeres disminuyen el deseo sexual y eran usados cuando los maridos se ausentaban de sus hogares por un tiempo. 
-Las rayas del pelo pintadas de rojo de las mujeres, son una ofrenda para alargar la vida del marido. 
-El bigote en la India es muy popular, es un símbolo de autoridad y riqueza, cuando hay una muerte en la familia, los hombres se quitan el bigote, con lo que un hombre sin bigote es símbolo de pérdida.

De la India os ofrezco esto como símbolo de hospitalidad. Se trata de una receta llena de especies que hará despertar sabores aun desconocidos a vuestro paladar y sensaciones placenteras.

Es ideal para: Todo aquel que quiere descubrir nuevos sabores, retar a su paladar y aumentar su sabiduría gastronómica.
Abstenerse: Personas que sufrís de malestar abdominal, ya sea indigestión o acidez.

Ingredientes:
-Pollo a cuartos
-Cebolla
-3 tomates
-Ajos
-Curry rojo
-Especies Garam masala: canela, anís estrellado, nuez moscada, laurel, clavo, cardamomo…

1. En una cazuela calentamos aceite y ponemos a freír la cebolla cortada pequeña.
2. Añadimos el pollo y  las especies.
3. Una vez el pollo está hecho, echamos el tomate cortado a cuadrados pequeños y el ajo picado.
4. Añadimos agua caliente hasta cubrir por la mitad el pollo y dejamos cocer media hora más aproximadamente.



De los errores también se aprende:
-Podéis utilizar las especies Garam masala en polvo o enteras. Si las usáis enteras hay que mojarlas antes para que no se quemen. Echar especies sin miedo deben notarse bien.
- Es muy típico acompañar este plato con arroz hervido o pan indio, naan del cual próximamente os daré la receta.

PS: Como habéis observado esta vez os escribo en lengua castellana, el motivo es dar un saludo a nuestro guía-amigo y agradecerle sus atenciones, su hospitalidad y sus clases de cocina. Mil gracias Isu!